Buenafuente i la televisió que es fa escoltar
Dilluns a la nit, en el Late motiv d’Andreu Buenafuente a Movistar+, van fer un duel d’imitadors. Van recrear l’ambient d’un estudi de ràdio amb l’atmosfera clàssica d’uns temps passats i ho van amanir amb les melodies càlides, envellutades i nocturnes del mitjà dels anys cinquanta. El programa predisposava així l’espectador a parar més l’orella que no pas a estar pendent del que veia. Gairebé et convidaven a tancar els ulls. Andreu Buenafuente es va asseure al cap de taula i es va erigir en el moderador d’uns diàlegs delirants. A banda i banda hi tenia Carlos Latre i Raúl Pérez, “els dos millors imitadors del país”, va dir el presentador. I va començar un festival de converses còmiques primer entre Salvador Illa i Fernando Simón, després entre Luis del Olmo i Carlos Herrera on es va afegir Javier Cárdenas per rematar-ho. A continuació van fer una tripleta simultània de Ferran Adrià en un debat impossible del xef amb ell mateix i, finalment, un cara a cara entre Antonio García Ferreras i Pedro Piqueras que va culminar amb una interpretació musical. Més enllà del talent de tots dos actors en les imitacions, la gràcia d’aquell exercici estava, per una banda, en la bona sintonia entre els protagonistes, en l’habilitat per construir un clima de treball, de divertiment i d’espectacle alhora.
L’endemà, Raúl Pérez va tornar a intervenir en el programa per fer de clon del xef Dabiz Muñoz, que era entrevistat per Buenafuente. El personatge real i la seva imitació van quedar asseguts de costat en el sofà del plató com ha passat en altres ocasions. Aquesta idea és hàbil perquè l’aparició del clon provoca, de manera immediata, conseqüències en el convidat, que sent que part de la seva identitat ha quedat usurpada per l’intrús idèntic. El protagonista passa de la rialla a la incomoditat fins a arribar a l’acceptació final. Una manera fantàstica de despullar l’entrevistat.
Dimarts mateix, un altre col·laborador de Late motiv també es va fer escoltar. Va deixar anar un monòleg on explicava una part de la seva vida privada a través de la comèdia. L’humorista Pere Aznar es va asseure al costat de Buenafuente amb la intenció d’explicar-li el seu estiu. I el que inicialment semblaven unes vacances de pega visitant el dentista ens va acabar glaçant el somriure. Aznar va explicar la seva addicció a la beguda i com la mort d’un amic li va fer sentir la necessitat de deixar de beure. I anunciava que portava seixanta-set dies sense tastar l’alcohol, especificant hores i minuts. No va caure en el drama malgrat relatar algun detall tràgic, sinó en l’optimisme de comunicar que se sentia millor. “Este verano he perdido catorce kilos, un amigo, dos dientes y he dejado de beber ”, va resumir abans d’acomiadar-se. L’humor com a catalitzador de les emocions, i l’espectacle de l’entreteniment com a part del procés rehabilitador.
