El búnquer de Trump
A la pel·lícula 7 días de mayo (1964), de John Frankenheimer, Burt Lancaster interpreta el general Scott, líder d’una trama de cop d’estat que és interceptat i denunciat pel sempre bo d’en Kirk Douglas, que fa de militar que està a les ordres de Scott. James Mattoon Scott i la seva unitat militar secreta (de nom irònicament cacofònic, Ecomcon) no veuen amb bons ulls el tractat de desarmament nuclear que està a punt de firmar el president dels Estats Units en plena Guerra Freda i decideixen passar a l’ofensiva. La pel·lícula ens permet traçar alguns paral·lelismes amb l’assalt al Capitoli per part dels trumpistes. Les primeres imatges de la ficció són de manifestacions ciutadanes a favor i en contra del tractat de pau. Quan mirem les imatges del 6 de gener del 2021 (el mitjà independent Propublica ha elaborat una web amb centenars d’elles), hi ha alguna cosa que no encaixa, com si s’hagués perdut la cerimoniositat en pro de l’espectacle. L’allau de telèfons mòbils, de banderes i d'indumentària diversa ha substituït les pancartes amb reclamacions concretes. Les pancartes ara clamen a l’exabrupte (“Fuck Biden”), al miracle (“Jesus save”) o al personalisme brutalista (“Fight for Trump”, “¡Trump, Trump, Trump!”). Hi ha una tensió ciutadana irresoluble a l’aire, una tensió molt eloqüent que els mitjans de comunicació han liquat a partir de mostrar una col·lecció de freaks i de fragments de batalla campal.
Donald Trump apareix enmig de la manifestació a través d’una pantalla per celebrar la convocatòria i animar el personal. El seu discurs confronta la debilitat amb la valentia, la resignació amb la lluita i sembla encarnar aquelles paraules de Scott: “Mai recuperareu el nostre país amb debilitat […], amb els cínics i els intel·lectuals diletants […]. La gent entomarà la pau com si fos la guerra”. Els dos Napoleons (el real i el de la ficció) reneguen dels mitjans de comunicació i es manifesten des de l’apolítica i el compatriotisme. L’endemà de l’assalt al Capitoli (7 de gener), Trump compareix per bressolar els seus votants oferint-los paraules d’amor, senzilles i tendres: “Sé que us sentiu ferits… Però aneu-vos-en a casa. Us estimem, sou molt especials”. Trump parla a la gent directament, sense filtres, donant-los caliu, manyagues i un destí civilitzatori a parts iguals. Trump cala a fons perquè es manifesta, fal·laçment, contra el sistema i es posa –també fal·laçment- al costat de la gent. Ho fa darrere d’un vidre a l’espai públic (fora del despatx sempre que pot) o connectat a Twitter des del búnquer de la Casa Blanca, sota l’ala est.
El búnquer és un refugi antiaeri de la Segona Guerra Mundial que va ser renovat durant la Guerra Freda i que va reviure durant l’11-S. Trump va donar-li una nova vida el 2020 a partir de les protestes per la mort de George Floyd. Les imatges del 6 de gener al búnquer han passat una mica desapercebudes; en el seu dia van circular per Twitter i avui ja pràcticament han desaparegut, però encara ens queda la descripció com a testimoni: Trump i el seu equip mirant, a través d’unes pantalles, les mobilitzacions prèvies a l’assalt al Capitoli en temps real, mentre hi ha algunes persones ballant i celebrant com si fos una festa, amb la música de Gloria de la Patti Smith (l’expropiació dels símbols de sempre). Aquest búnquer, com deia en un article Boaventura de Sousa, no és comparable amb el búnquer de Hitler, perquè el búnquer de Trump augura una continuació i rellançament del personatge, mentre que el de Hitler anticipava el seu final. El búnquer és amagatall; després d’haver tirat la pedra, amaga la mà i tot el seu equip, i espera, “perquè el millor encara ha d’arribar” (com va dir). El que celebren allà dins, en aquest espai fora del món, són els vidres trencats del Capitoli, la ira popular, el desbocament de la gent que ajuda a “drenar el pantà dels privilegiats polítics”, tal com va prometre que faria. És un espai immunològic, impedeix qualsevol afecció de la realitat. Els personatges miren les pantalles com qui mira una final de futbol, amb la distància que imposa la supervivència assegurada. Han abandonat el camp de batalla (per seguir amb la metàfora bèl·lica, tan trumpiana) i aplaudeixen les feres mentre ja es preparen per amainar-les. Les feres som tots. Com diu Raül Garrigasait al llibre La ira (2020), molts heroïs clàssics no serien res sense ella: “La ira és la manera més forta i segura de dir no”. El Dia de la Ira és també el dia de la promesa acomplida, “una defensa apassionada i violenta dels oprimits”, diu Garrigasait. Trump es camufla d'ultratjat, els fets l'hi posen fàcil. L’endemà (8 de gener) apareix com a víctima quan Twitter li tanca el compte (“Permanent suspension”) per “glorificar les polítiques de violència”, mentre que per a ell l’odi és, simplement, un punt de vista. I clou la performance amb un últim tuit: “Per a tots aquells que han preguntat, no aniré a la investidura del 20 de gener”. Trump diu “no” i la grada ovaciona, esperant un nou capítol per a la història.
Quan Adorno i d’altres van investigar el “potencial feixista” amb la culminació de la publicació La personalitat autoritària (1950), indicaven que aquest tipus de caràcter no es resol amb modificacions psicològiques, sinó que només es pot modificar amb el canvi de la societat. És aquí on hauríem de posar atenció. Pot semblar tranquil·litzador que existeixi gent com Donald Trump per usar de boc expiatori, com si enrient-nos d’ell i extirpant el suposat infiltrat n’hi hagués prou. No hi ha res de boig en ell, el seu odi a Twitter és possible gràcies a Twitter, la ira dels seus votants no és tan diferent de la nostra ira (aclimatada pel nostre propi context), el seu irracionalisme és el nostre pa de cada dia. El món s’assembla més al seu búnquer que al Capitoli. El Dia de la Ira és una performance de sessió contínua. Fins quan?