Per què ja no ens importa Julian Assange

Concentració en suport de Julian Assange davant del consulat britànic, a Barcelona el 20 de febrer.
26/02/2024
4 min

La sort de Julian Assange ens importa cada cop menys perquè el projecte de WikiLeaks representa la fe en les societats obertes, i ara resulta que els imperis estan tornant amb força. L’aniversari de la guerra d’Ucraïna és el recordatori més llampant d’aquesta fragmentació del món. Però n’hi ha més: l’aïllacionisme de Trump, que fa quatre dies amenaçava de deixar d’ajudar els aliats de l’OTAN i de posar un aranzel del 10% a les importacions si guanya les eleccions; o el desenganxament del Sud Global, que vol dir que la democràcia més gran del planeta, l'Índia, no ha condemnat ni amb paraules ni amb sancions l’assassinat d’Aleksei Navalni. Llegint la premsa aquest cap de setmana, tots els articles acabaven amb la conclusió que Europa hauria d’invertir molts més diners en defensa per protegir allò que Josep Borrell va anomenar “el jardí europeu”, en contraposició a “la jungla” que és “la major part del món”. En comptes de regir-se per normes cada cop més clares i compartides, el planeta es trosseja en poders que competeixen entre ells de forma cada cop més anàrquica i descarnada.

La idea de WikiLeaks expressa un desig típicament utopista per transcendir aquest poder dels estats i les elits que els governen. És una mutació nova i ambigua dels somnis d’emancipació del segle XX. Mentre que el liberalisme i el comunisme proposaven un seguit de valors i un model de societat sota els quals s’havien d’alinear tots els pobles i nacions, WikiLeaks professa la fe en què els éssers humans viurem millor si participem en una conversa radicalment lliure de censura que les tecnologies digitals actuals permeten de facto. L’ètica de WikiLeaks la podríem anomenar “universalisme del hacker”, que és molt diferent de l’universalisme del militant comunista o de l’activista demòcrata: en el hacker no hi ha cap projecte positiu per unificar la humanitat, sinó el convenciment purament formal que facilitar la lliure circulació de la informació és un bé en ella mateixa. El hacker s’assembla més al periodista que al polític.

Els crítics d’Assange denunciaven justament aquesta neutralitat política. En publicar centenars de milers d'arxius confidencials, WikiLeaks va exposar massacres civils a l'Iraq i l'Afganistan, tortures, programes de vigilància massiva, escàndols polítics, intents d’intervenir en governs sobirans i, en definitiva, una corrupció generalitzada al cor de les democràcies occidentals. El problema és que aquests fets eren certs i, al mateix temps, semblava que contribuïen a erosionar la confiança necessària per combatre’ls. La nostra narrativa deia que coses com les que va revelar WikiLeaks eren les que feien els altres. Si Assange contribuïa a qüestionar aquesta diferència, potser estava fent un favor al relativisme del “tots som iguals”.

En èpoques més fàcils i esperançades estàvem convençuts que una autocrítica com la que encarnava WikiLeaks ens ajudaria a competir millor. Però l’auge de la Xina de Xi Jinping, la resiliència de la Rússia de Putin o l’èxit de les monarquies del Golf han anat soscavant la nostra creença en què una societat oberta és una societat més pròspera i segura. Amb el declivi de l’hegemonia militar i econòmica d’Occident està tornant a guanyar força la vella idea de la mentida noble, un concepte clàssic de la teoria política que té el seu origen en la República de Plató, en què el filòsof defensava que les societats necessiten creure en relats falsos propagats per les elits amb la finalitat de mantenir l’harmonia i la motivació dels ciutadans normals i corrents.

Un exemple de mentida noble especialment pertinent comença el 24 de febrer del 2022, quan Ciril I, Patriarca de Moscou i primat de l’Església ortodoxa russa, va donar la benedicció a la invasió d'Ucraïna elogiant l'exèrcit com "la manifestació activa de l'amor evangèlic pels veïns”, i més endavant va conferir a Putin els títols de "lluitador contra l'Anticrist" i "exorcista principal", qualificant l’"operació militar especial" com un procés de "dessatanització". Tot plegat buscava oferir una justificació teològica a la teoria de Putin segons la qual Ucraïna pertany al “món rus", un regne que inclouria Bielorússia, Moldàvia, parts dels estats bàltics i possiblement el Kazakhstan, i que s’originaria en la conversió de Vladímir el Gran, el Gran Príncep de Kíev, que va iniciar la cristianització de Rússia al segle X. Avui ens preguntem si construccions mitològiques com aquesta, que Putin va deixar escrita en l’assaig Sobre la unitat històrica dels russos i els ucraïnesos que parafraseja constantment, són més útils per a la guerra que la discussió mediàtica oberta com la que mantenim a Occident.

Cada vegada que els estats il·liberals obtenen èxits militars o econòmics, caiem en la temptació de creure que la lògica de la mentida noble els fa més forts que la nostra desconstrucció democràtica permanent. En un moment en què la llibertat cotitza a la baixa i la seguretat a l’alça, la causa de Julian Assange ens pot semblar un luxe superflu, o fins i tot un debilitament voluntari sense sentit. Però la dura realitat és que la fe en la democràcia és justament això, una forma de fe que no pot dependre de la garantia que sempre serem més rics ni que guanyarem totes les guerres, i que demana compromís i lluita justament en les èpoques més fosques. 

stats