Burocràcia

Encara que és una necessitat en qualsevol organització complexa, poques paraules tenen avui tantes connotacions negatives com el terme ‘burocràcia’. És per això que sorprèn trobar-ne una visió gairebé elogiosa com la que fa Yuval Noah Harari. Al seu darrer llibre, Nexus, sosté que la burocràcia és una manera d’ordenar el món a través d’un sistema de categories i que, en societats complexes, aquesta tasca pot ser vital. Ho explica amb un exemple concret: l’epidèmia de còlera de 1854 a Londres. 

En aquell moment es pensava que la malaltia es transmetia per l’aire i els metges no sabien com aturar-la, excepte un d’ells, John Snow. Aquest metge sospitava que el transmissor podia ser l’aigua i per demostrar-ho creà una estructura ordenada d’informació a partir del seguiment de tots els contagiats, cosa que li permeté identificar la font contaminada que originà el brot. No va ser tant mèrit d’aparells de laboratori com d’una estructura burocràtica allò que permeté aturar l’epidèmia, un antecedent dels seguiments dels positius del covid-19 que veiérem fa uns anys.

Això no vol dir, evidentment, que tota la burocràcia sigui bona i útil. En els exemples anteriors tenia una finalitat clara, però no sempre és així. Una de les queixes més habituals de molts de professionals públics, com els docents o els metges, és que una part important de la seva jornada laboral la dediquen a emplenar impresos i a redactar informes, deixant de banda la seva funció principal: atendre els alumnes o els pacients. El motiu real de la queixa rau en el fet que ningú els sap dir per a què serveix tota aquesta paperassa. 

En molts de casos, avui la burocràcia és un mecanisme autoreferent que genera informació sobre ella mateixa en un procés que té tan poc sentit com passar-se el dia mirant el rellotge per comprovar que cada minut només conté seixanta segons. El document, en paper o digital, passa a tenir més importància que la realitat exterior. Ens trobam davant la imatge del comptable que es preocupa més per presentar uns comptes fidels i rigorosos que pel fet que l’empresa es trobi a punt de fer fallida.

Que la burocràcia creixi avui de manera desordenada no és un procés natural, sinó que té a veure amb factors d’origen humà, com el fet d’entendre l’activitat política com a mera gestió dels assumptes públics. Avui no es governa, es gestiona tot, tant la crisi de l’habitatge, com els grafits als trens o el desbordament d’un torrent. El predomini del llenguatge empresarial ha facilitat aquesta visió comptable, que ens ha fet passar dels grans discursos programàtics a la política de retre comptes. El discurs polític ha abandonat els principis ideològics i s’ha posat al servei de l’estadística i els assessors de comunicació. 

Però gestionar és una cosa i governar, una altra. La gestió és la feina dels tècnics. Governar implica assolir objectius polítics, no presentar comptes de resultats. En la confusió entre uns i altres hi té molt a veure la incompetència dels polítics que s’acaben posant en mans d’uns tecnòcrates que tenen l’esperit innovador d’un conservador de museu. Avui, tots comparteixen la por que arribi un Trump o un Milei amb una motoserra, encara que això no solucionaria res. El desordre no s’arregla amb una sobredosi de caos i, si recordem la darrera pandèmia, cal reconèixer que alguna burocràcia continua sent vital, almenys pels qui no som milionaris.