Es busca persona per a poble

Es busca persona, animal, mineral. Es busca ésser que decideixi anar a viure o treballar en un poble mig desmantellat, mig abandonat, mig desèrtic. Que ens ho expliqui a tots els mitjans i les xarxes socials. Que ens expliqui que ha decidit marxar de Barcelona perquè les superilles colauenques amb els seus colors llampants de preescolar li han provocat un dany oftalmològic de creixement personal. Que ens expliqui que vol restaurar l’antic bar del poble per fer-hi una discoteca de xup-xups de la natura a l’estómac. Que ens expliqui que està creant el seu negoci de passejador de llunes i sols. O una acadèmia de ball per a alzines, rouredes i pollancres. Sí, això és el que es busca ara.

Abans no. Abans ningú volia sentir a parlar d’aquest món, d’aquests pobles, d’aquelles persones. Tinc carpetes senceres de temes, històries, criatures que molts mitjans, o editorials, refusaven. No interessava. Ara interessa. Alegrem-nos-en. Però tinguem clara una cosa: per què ha passat, això? Ni oblit, ni perdó. Durant anys i panys ser pagès, ser de poble... ser -sí, ser-, només això era ja una pena, una condemna, un llast. Com qui té la pesta, o és un criminal, o un addicte a la cola industrial. Recordem d’on venim. Ningú es preguntava per què la gent dels pobles marxava cap a les ciutats. Ningú es preguntava com anaven morint els pobles, les persones, els paisatges, els sentiments, tot. Ara parlem de vida però venim de la mort. De no voler veure la mort. Una mort que és un assassinat.

El cadàver parla clar. Van morir d’això. Aquest és el ganivet clavat al cos: jo soc superior a tu. Viure amb la massa et feia el tot. Viure amb la minoria, el no res. Jo, sí; tu, no. Punyals reals i espirituals d’humiliacions, oblits, indiferències, menyspreus. Aquest és el crim: creure que viure a les ciutats et fa millor i viure als pobles pitjor. D’aquí venim: de la metafísica de l’analfabetisme existencial. Una malaltia, una pandèmia universal. Per dir-ho a la manera d’un que sempre va ser de poble, pagès, Josep Pla: “Quan es parla, en aquest país, dels pagesos, es corre sempre el risc -i sobre aquest punt l’experiència és precisa- que se’ns atribueixi una tendència a usar la paraula pagès en el sentit despectiu i grotesc que anys enrere alguns papers humorístics indígenes donaren a la paraula. Aquest sentit despectiu existeix i és corrent de trobar-lo entre persones cultivades, en les grans aglomeracions urbanes. En aquestes aglomeracions, s’hi solen trobar de vegades persones accentuadament pedantesques que tendeixen, pel mer fet de respirar, a creure que el seu paisatge urbà -generalment horrible-és el llombrígol del món i el desideràtum de totes les qualitats i de totes les quantitats. Respectem-los les il·lusions, car, si no les tinguessin, els seria massa difícil de resistir el lloc que habiten i la vida que porten”. Amén, germà.

Preguem. Il·lusions versus realitat. Pla sempre va ser pagès escriptor perquè sabia d’on venia. Continua sent el que era. No renega. No nega. No menteix. Sap qui és. No es feia il·lusions perquè coneixia la realitat. La vivia a pam de nas, la tutejava, la masegava arran de terra, i aquest és el passaport per veure, comprendre la vida i per anar pel món i la galàxia i els oceans de temps. Avui, ahir i sempre. Esperem que no cullin il·lusions totes les persones que desembarquen als pobles, o no en marxen. Falta de tot. Sí: carreteres, 5G, serveis... El que vulgueu. Però falta una cosa més important: que tothom superi les distàncies mentals. L’analfabetisme es cura viatjant... per Catalunya. Perquè al final el que tornarà a passar és que els que avui aposten pels pobles poden ser els morts d’ahir. Oblidats encara avui. Menyspreats eterns. Mascotes mortes de pena. Titulars informatius del pleistocè. Tot és al cap, a les mans de l’orgull i de la mala llet. Perquè el món que ve ja només distingeix entre analfabets existencials i alfabetitzats existencials. Vaja, entre il·lusions estèrils i realitats fecundes. Entre la mort i la vida.