Busquets, el secundari imprescindible

Setembre del 2008. El Barça ve de perdre el primer partit de Lliga al camp del Numància per 1 a 0, i s’enfronta al Racing de Santander al Camp Nou. Guardiola, l’inexpert entrenador blaugrana, asseu a la banqueta Messi, Iniesta i Yaya Touré i fa debutar un nano del filial de 20 anys perquè acompanyi Xavi i Keita al mig del camp. Es tracta de Sergio Busquets, que té un debut més que notable, tot i que el Barça acaba empatant. El balanç blaugrana és magre: dos partits, un punt, un gol a favor de penal, dos gols en contra. El soci marxa del Camp Nou remugant.

Cruyff portarà la contrària a tothom i escriurà a El Periódico: “Aquest Barça pinta molt, molt bé”. I afegeix: “Destacable Busquets. Tècnicament superior a Touré i Keita. Posicionalment, aparença de veterà, amb pilota i sense. Amb pilota va fer fàcil el que és difícil: donar sortida a un o dos tocs. Sense pilota, una altra lliçó: la de ser al lloc adequat per interceptar i recuperar corrent només el necessari. I això sent jove i inexpert. Els mateixos pecats que el seu tècnic”.

Quinze anys després, l’anàlisi de Cruyff ha valgut per al 90% dels més de 700 partits que ha jugat Busquets amb el Barça. No ha pogut competir pels premis individuals perquè les marques, les teles i els periodistes només tenim ulls per als jugadors de tres quarts en endavant, i perquè no ha tingut gol, però ha estat la nineta dels ulls dels que en saben: Guardiola el va descobrir, Del Bosque va dir que si tornés a ser jugador li agradaria ser com Busquets i Menotti el va qualificar com “el millor migcentre dels últims 50 anys”.

En un món de titulars, soroll i postureig, Busquets ha omplert una dècada i mitja d’alineacions del Barça amb discreció, eficàcia i regularitat. I tan difícil és fer la primera cosa com la segona. Adeu i moltes gràcies al secundari imprescindible.