Un bust de Franco defenestrat
Avui és escaient recordar d’on veníem aquell 6 de desembre del 1978, en què els catalans van aprovar la Constitució amb una participació lleugerament superior a la mitjana espanyola i amb més del 90% de vots afirmatius, 4 punts més que els madrilenys i 21 punts més que els bascos.
Hi ajuda el llibre enlluernador que ha publicat l’Eduard Márquez, 1969 (L’Altra Editorial). Márquez ha recollit i ordenat, amb forma de fil cronològic i argumental, tant els testimonis orals de les persones que han parlat per a ell com documents oficials escrits aquell any en què la dictadura, contestada al carrer, va haver de decretar l’estat d’excepció.
Un sentiment recorre el llibre de dalt a baix, que impregna la lluita clandestina a les fàbriques i a les facultats, i la violència policial: la por. Per una banda, la por del règim de veure’s desafiat al carrer i la dels franquistes que s’adonaven que el franquisme ja no era capaç de reaccionar. Per una altra, la dels treballadors i estudiants que ciclostilaven octavilles, defenestraven el bust de Franco o muntaven vagues i assemblees, amb consciència de classe o amb ingenuïtat, però tots temorosos de ser detinguts i torturats a Via Laietana. És remarcable el compromís de capellans que van cedir les parròquies com a aixoplucs, aprofitant la protecció de què gaudia l'Església en aquell règim oficialment catòlic. La Guerra Civil havia acabat només feia trenta anys. La pena de mort estava vigent.
Aquella por del 1969, que havia fet dir a tantes cases allò del “No et signifiquis”, també explica l’esperança que demòcrates de totes les tendències van posar en el pacte constitucional del 1978. Abans de qualificar-los d’ingenus amb els ulls d’avui, recordem el túnel d’on sortien.
