El caciquisme mallorquí de tota la vida
RES DE NOU. Els que tenim una certa edat, de discursos propis de cacics, com el que va oferir el batle de Santa Margalida, Joan Monjo, per justificar que manté Joan March Ordinas com a fill il·lustre del poble, d’aquesta mena de discursos -hi insistesc- n’hem viscut una catefa. El caciquisme mallorquí, el de tota la vida, aquest que ens és tan i tan conegut, no és mort. El que sorprèn és que a hores d’ara, ja ben entrat el segle XXI, encara sigui capaç de convèncer i pugui arribar a governar. El caciquisme sempre ha sabut tenir estómacs agraïts al seu voltant, i això, en aquest cas, com en tants d’altres, explica moltes coses. Potser Santa Matgalida s’hauria de demanar perquè hi passa això.
El ple de dimarts, 30 de juny, al Consistori de Santa Margalida va aixecar prou rebombori com per poder-me’n estalviar el relat. Tanmateix, la feta es resumeix que el batle Monjo volia salvar la figura del banquer de Franco i un dels artífexs del cop d’Estat. I com que aquests fets documentats l’obligaven per llei a llevar els títols i honors a March, idò, en no poder canviar la llei, canviaria el fets. Au idò, a falsejar la història que, des del 1956, estava escrita als documents municipals. I tira milles.
Els cacics a Mallorca -supòs que també a la resta del món, on igualment tenen la desgràcia de disposar d’homes d’aquesta espècie- actuen així. Cap escrúpol ni un. La diuen tan gruixada com la pensen i la fan tan grossa com l’han pensada. És l’actitud de qui està convençut que el carrer és seu, i que per això mateix el tanca o l’obre quan ell vol. Les lleis sempre són per als altres, perquè els cacics saben bé com esquivar-les. I la història, pel que es veu, és també a la seva plena disposició.
És una manera d’entendre el poder que a molts encara no ens ve de nou. Tot i que a vegades ens pugui semblar que les coses han canviat, qualsevol de nosaltres en coneix un grapat, de cacics o, si més no, que ho serien si reunissin les condicions per poder-ho ser. Com en tants àmbits de la vida, no és un cacic qui ho vol ser, sinó qui pot.
En tot cas, l’actuació caciquista del batle Joan Monjo respecte de la consideració oficial d’un altre cacic històric i de gran abast com va ser Joan March ha estat tan i tan impresentable, i una diria que tan i tan il·legal, que n’esperam una querella, de Memòria de Mallorca, de l’oposició municipal o de qui sigui. Una querella per la grollera tergiversació de la història, que és el que ha fet en Monjo a favor d’en March. El batle, sense cap problema, es va justificar dient que no volia fer “el ridícul davant tot Mallorca, Espanya i el món”. Val a dir que els cacics tenen poc sentit del ridícul, molt poc; vaja, gens.
