“Hacer el fin del cagaelásticos”
Al Madrid postelectoral n’hi ha uns quants que han hagut de plegar. Que se n’han anat a pique, al traste, al garete… Que han fet la fi del cagaelàstics, parlant clar!
Sí, en català tenim aquesta frase tan pintoresca per dir que algú o alguna cosa ha acabat malament (normalment en referència a la fortuna o a la salut). Com passa sovint, el seu origen és incert, però, com recull el paremiòleg Víctor Pàmies, la suposada llegenda del tal Cagaelàstics s’explica en una revista eròtico-satírica del 1923 (La Tuies). Es veu que va ser un trobador “autèntic” que va guanyar com a premi per una poesia (“la que millor ensalcés la bellesa del cant del grill femella”) uns “rics i artístics elàstics brodats”. Un cop rebut i estrenat el premi, “sentí una emoció tan violenta” que va haver de córrer cap a “cert lloc, pres d’una forta descomposició de ventrell”, amb la mala fortuna que “al descordar-se els famosos elàstics” no va poder “contenir més els desitjos vehements que sentia” i va embrutar “el premi de mala manera”. Com a càstig per “tal ofensa” el van acabar penjant amb els mateixos elàstics…
Sí, sí, tot això de fer la fi del cagaelàstics és molt graciós però les coses continuen anant-se’n sovint a pique. Mira que la fonètica és castellana a tope, però això cada cop ens fa menys nosa. Potser la referència escatològica relega el cagaelàstics al registre col·loquial tirant a vulgar, però anar de mal borràs o anar-se’n en orris no en tenen i tampoc acaben de triomfar.
Realment del pique en traiem profit, perquè també l’utilitzem com a sinònim de rivalitat. De fet, picar-se en el sentit d’ofendre’s existeix en català. “No sé què he dit que s’ha picat de mala manera”. Però picar-se també pot voler dir provocar, i aquest, malgrat que tenim documentat que s’usa des de fa dècades, no surt als diccionaris (tampoc al DRAE). I de picar-se, esclar, el nom… pique? Si dos es piquen, és que hi ha (posats a inventar) picada?, pic?, picor? El fet que en castellà tinguin aquest nom derivat de picar ens el fa necessari en català, ve-t’ho aquí. Rivalitat està molt bé però potser té poca gràcia, com antagonisme. Tenen més color brega, batussa. Fins i tot si dos es piquen hi pot haver raons o se les poden heure (deliciosa, aquesta variant d’haver ), però això ja vindria després del pique, que, és cert, també pot ser ressentiment, agror o malícia, com la que fa sentir parlar als mitjans “del fi de l’estat d’alarma”. Doncs mira, repopularitzar fer la fi del cagaelàstics (que, malgrat que potser ve d’un nom propi, jo advocaria per escriure en minúscula) ens ajudaria a matar per sempre l’etern dubte entre el fi i la fi. Vist que tenim clar que el fi no justifica els mitjans, si pensem en la fi del cagaelàstics no ens equivocarem quan vulguem parlar d’un final perquè sabrem que ha de ser la fi femenina, tot i que no cal que totes siguin com la del pobre trobador!
