La Caixa. Perdó, CaixaBank

El soldat japonès Hiroo Onoda va ser rescatat el 1974 de l’illa filipina de Lubang, on havia arribat 30 anys abans, el 1944, amb ordres d’impedir la caiguda de l’illa a mans de l’enemic. Hi va organitzar una insòlita resistència –heroica i patètica a parts iguals–, que no va ser pertorbada ni pel final de la guerra, ni per les expedicions de rescat, ni per les octavetes llançades per aconseguir la seva extemporània rendició. Onoda simplement no va saber –o no va creure– que la II Guerra Mundial havia acabat i va continuar instal·lat, unilateralment, en el conflicte bèl·lic. 

El cas del pobre tinent Onoda em ve al cap cada matí en veure la coa de pensionistes, drets al bater de sol del juliol, a les portes de la que havia estat la meva oficina de La Caixa, ara convertida en un antipàtic store de CaixaBank, on només els atenen de 8.30 a 11 h i on no poden entrar per seure ni protegir-se del sol durant l’espera. 

¿És possible que els poderosos dirigents de CaixaBank encara no sàpiguen que les restriccions per mor del covid han passat pràcticament a la història i les continuïn aplicant inflexiblement? ¿Segur que no saben que a Mallorca cada vespre hi ha un concert multitudinari i que a les escoles s’ha fet classe diàriament amb 30 alumnes per aula sense mascareta? Idò no. Ells continuen instal·lats a la primeria de la pandèmia. Estic per llogar una avioneta i tirar-los octavetes amb tot ben explicadet.

Fins i tot la ministra d’Economia s’hi va haver de posar i va exigir “mesures efectives i no maquillatge” contra l’exclusió financera, tal com demana la campanya de 600.000 firmes en favor d’una atenció més humana per part dels bancs. La cosa, però, continua igual, com a mínim al meu 'store' de barri: dificultats per a l’atenció presencial, exigència de cita prèvia que s’ha de demanar a través de l’app, horaris draconians...

A pesar d’haver tancat el 2021 amb 5.226 M€ de beneficis, no és probable que CaixaBank hagi pres nota de la comanda. El gegant financer, en canvi, sí que ha mostrat una gran diligència a l’hora de complir, en menys d’un any, els acords derivats de la integració amb Bankia: tancament de 3.000 oficines i acomiadament de 6.452 treballadors. Qüestió de prioritats.

Arran de les polèmiques, l’entitat va acabar prometent “l’ampliació de serveis per a les persones grans”.  I el president de l’entitat, l’ínclit José Ignacio Goirigolzarri, va tenir la santa barra d’entrar en detalls: “Queremos crear un ecosistema de gente mayor con servicios más allá de los meramente financieros: Nuevos productos de asistencia legal, asistencia médica y un paquete de seguros específico”. Perdona??? Crec que no ens hem entès.

La gran banca pretén persuadir-nos que l’exclusió financera es limita als desajustaments d’una generació amb dèficits d’alfabetització digital. Plantegen un escenari de contraposició entre la 'digitalització' –bé suprem i inajornable– i el passat –bé amortitzat. 

Fals: determinats serveis que abans es feien telemàticament o per telèfon requereixen ara una cita presencial amb el 'gestor personal', que aprofita per col·locar 'productes': hipoteques, assegurances, mòbils a terminis... Aquesta és la qüestió: la 'fidelització' dels clients a través dels 'gestors personals', experts en eufemismes i màrqueting directe. Els nous venedors d’enciclopèdies. Només que aquests t’obliguen a tu a anar a la botiga –perdó, a l’store. La dicotomia de fons no és entre passat/futur o digital/presencial. La contraposició real és entre 'clients' –als quals han aconseguit enflocar qualque producte– i 'no clients' –pàries que només volen gestionar la nòmina o els pagaments i rebuts. 

El cinisme de Goirigolzarri torna a ser eloqüent: “Los índices de satisfacción del cliente aumentan cuando tiene una persona de referencia en el banco”. S’oblida, però, de comentar uns detallets: 1. Les vegades que els 'gestors personals' telefonen per demanar al client que canviï la puntuació assignada al servei, al·legant que els perjudica directament, i, 2. Que als 'no clients' que esperen a la solana i 'sense cita' no els passen mai l’enquesta de valoració. 

Tots els meus records de La Caixa havien estat lluminosos. El primer, l’oficina d’Antoni Marquès d’on sortíem carregats de tresors: els pòsters de natura, els vinils de la Nova Cançó, els Cavall Fort on desxifràrem la primera ce trencada... Més tard, les diligents bibliotecàries de la poderosa xarxa territorial de La Caixa, en moments de greu precarietat biblioteconòmica, o l’edició dels primers llibres en català que presidiren els prestatges de les cases mallorquines. O el Museu de la Ciència, vaixell insígnia de la museografia moderna. O la impressionant obra social... No sé si és la nostàlgia, però diria que, per ara, el futur ens està quedant fet un bon cromo.

Nanda Ramon és professora