Com fer el que cal fer

Fa dues setmanes vaig publicar un article en aquest diari amb el títol “Prou de discutir i més fer”. En essència, deia que hem de mobilitzar les mesures que donin resposta als problemes irresolts de Catalunya. El més important, el dèficit fiscal, i, a remolc d’aquest, la resta: ensenyament i immigració, sequera i medi ambient, Rodalies, turisme i habitatge...

Catalunya necessita un govern amb prou suport parlamentari per emprendre les tres o quatre reformes més importants... i després les altres. Qui ha guanyat les eleccions a Catalunya és el PSC, i no hi ha coalicions alternatives sense aquest partit. Són ells els que han de liderar la Generalitat, i no és una mala solució perquè el govern central està controlat pel mateix partit i molts d’aquests problemes precisen una entesa entre la Generalitat i el govern central. Aquest últim necessita estabilitat en la seva extensa coalició per evitar que arribi al poder un govern compartit del PP i Vox. El problema no és que governi la dreta –hi pot tenir igual encert que l’esquerra–; el problema és que estigui condicionada, com és ara el cas, per un partit que practica un ideari més a prop del feixisme que del conservadorisme.

El govern de la Generalitat i el govern central tenen una solució única: que ERC i Junts –tots dos, no un d’ells– donin suport al PSC perquè governi a Catalunya amb un programa de reformes concretes. S’ha de fer el mateix al govern central, en línia amb el que han anat fent ERC i Junts amb el PSOE, però anant més enllà.

Aquest doble acord ha d'explicitar de manera concreta i exacta el que es farà. També cal el compromís de tots –el PSC, el PSOE, ERC i Junts– de no canviar-lo durant una legislatura.

És important, encara que no fàcil, que aquesta decisió sigui compartida per ERC i Junts. Són dos partits que es miren de cua d’ull. La sortida de Junts del govern de la Generalitat va afeblir el Govern i no va suposar cap avantatge polític per a ells. L’objectiu és que Junts i ERC, malgrat que no governin, es posin d’acord en les reformes que cal fer i hi condicionin el seu suport parlamentari.

Ara hi ha eleccions a Europa i en aquest clima electoral aquesta proposta és impracticable, però després del 9-J es pot entomar aquest camí. Serà llarg. El resultat del PSOE a les eleccions europees determinarà la seva força per negociar amb ERC i Junts a la Generalitat, primer, i al govern central, després. Millor que les guanyi, tindrà més força per negociar.

Aquesta política de consens també seria possible amb un acord entre el PP i el PSOE, com proposen alguns politòlegs. Això té dos inconvenients. El primer, que actualment el PP està lluny d’una solució moderada a causa del marcatge de Vox. El segon, que si el problema actual d’Espanya és Catalunya, la participació dels partits catalans en la negociació és necessària.

Les qüestions a pactar han de ser poques i verificables a no més de sis mesos. En primer lloc, en finançament, l'ordinalitat, que té l’avantatge que és aplicable a totes les comunitats autònomes. En segon lloc, el traspàs integral de Rodalies, amb una comparativa explícita d’inversió en la xarxa a Barcelona, Madrid, París... i una obligació ferma d’inversió per al període 2025-26-27. En tercer lloc, en turisme i habitatge, una contenció dels visitants, una limitació del lloguer turístic i un programa de construcció d’habitatge públic de lloguer similar als programes d’Àustria i Holanda.

El mètode per arribar-hi és començar pel govern català i per compromisos mínims que amb el pas dels dies i el progrés de la negociació esdevinguin més ferms i explícits. És necessari que els negociadors de les dues bandes agafin confiança mútua. Arribar on es pugui sense trencar l’acord.

Una vegada pactat a Catalunya, s’ha de passar al govern central per aconseguir el suport que l’acord requereix a Catalunya.

Hi haurà lectors que m’acusaran de “somiatruites”. No els hi falta part de raó, però cal no oblidar que l’entorn en què tot això passarà es caracteritza per l'existència d'una pressió "exterior" que afavoreix un acord “interior”. És la síndrome dels que es troben dintre d’un castell aïllats i assetjats per forces externes.

Avui aquest esquema es dona a Israel amb la guerra contra Hamàs a Gaza. Gran part de la població jueva està en contra de la continuació d’una guerra que és difícilment justificable i els beneficis de la qual no són gens visibles, però el sentiment de poble assetjat i la repulsa a trair l’estat que dona forma a aquest poble fan que, malgrat evidències explícites, poca gent es revolti contra la guerra.

Si el PSC a Catalunya i el PSOE a Madrid són capaços de compartir projectes amb ERC i Junts, és possible que aquesta comunitat d’interessos blindi aquests col·lectius contra l’oposició, i que un programa de govern indirectament compartit sigui possible i eficaç. Aconseguir acords a l’interior amb un exterior hostil és més fàcil que si l'exterior és neutre.

El benefici que se’n tregui protegirà la col·laboració d’aquests partits contra els atacs externs. Els partits catalans, ERC, Junts i el PSC, tenen una oportunitat única per millorar Catalunya i també Espanya.

Els darrers anys, els catalans han somniat, i avui estan decebuts. Convertim-nos al pragmatisme. Ja va dir Keynes que, quan una solució no funciona, s’ha de canviar. Qualsevol altra és pitjor que la que aquí proposem.