Sí que cal que neixin flors a cada instant
Va amb una bata de tons blavosos, d’aquestes que venen als mercats, i segur que a sota només hi duu la roba interior. Aprofita la fresca del matí –són les set– per regar els testos, alineats al llarg de la façana. N’hi ha que són pots d’olives, n’hi ha de plàstic, i n’hi ha de terrissa. Tots estan al damunt d’un suport de fusta, ja s’endevina que per no fer humitats. Ara rega el gerani, tot florit, i aprofita per treure-li una fulla seca. Després, rega les dimorfoteques –aquestes flors que semblen margarides, i que creixen molt bé tot l’any– i les clavellines. De seguida venen papallones, potser atretes per l’olor. Tots els veïns d’aquest poble, com de tants altres, fan això amb perfecta naturalitat: exposen els testos al carrer i a les finestres de la façana principal.
“Bon dia”, diu. “Bon dia”, dic. I, esclar, quatre banalitats del temps, les que dius per no entretenir, ni entretenir-te. “Ara s’ha d’aprofitar, que després la calor...”. Li pregunto el nom d’alguna de les plantes. I quan me’l diu –en sap molt de plantes, i és un coneixement que potser no transmetrà– afegeix: “Vols que te’n doni un esqueix?” I ja talla, i ja entra un moment, i surt amb un trosset de paper de plata per embolicar.
L’expressió “per fer bonic” només l’hem sentit a dir a la gent gran. I aquests testos –que algú de ciutat podria tenir por que li robessin– són “per fer bonic”. Aquesta dona, com altres d’aquest poble, no és que no tingui un altre lloc per als testos; totes les cases de per aquí tenen eixida o de vegades molt de tros, amb hort i tot, a la part del darrere. I en tots aquests llocs hi té plantes. Per això, aquesta idea que a ella li surt tant de natural, de posar flors al carrer, només per alegrar la vista dels anants i vinents, em posa la pell de gallina, m’emociona, per innecessària.