Cala Carbó, per exemple

Professor de biologia i exconseller de Medi Ambient i Mobilitat del Govern de les Illes BalearsAquesta setmana hem conegut la darrera decisió dels tribunals de rebaixar radicalment la indemnització que pesava com una llosa sobre una de les cales més emblemàtiques de Mallorca, Cala Carbó. Tant el TSJIB com el Suprem ja havien rebaixat substancialment les expectatives de les principals promotores i havien confirmat, una vegada més, que en matèria de protecció territorial no procedeix indemnitzar les expectatives creades (lucre cessant), sinó les despeses realment executades.

Una tesi sens dubte encoratjadora en una illa massa addicta a l’especulació i als doblers fàcils. El resultat, en aquests moments, és que els gairebé 140 milions d’euros que reclamaven promotores i propietaris per a uns terrenys que varen estar abandonats anys interminables s’han transformat en 1,8 milions d’euros efectius.

A la passada legislatura, la nostra dreta mallorquina, en boca d’un conseller que ara vol ser president, va aprofitar per alliçonar-nos que “protegir té un preu” –profunda reflexió– i advertí que “caldrà pagar molts i molts milions d’euros per decisions capritxoses”. De fet, certament, protegir té un preu; en aquest cas molt barat. Però per ser honests, també caldria advertir que la no-protecció en té un altre, de preu. Defugint el reduccionisme al qual el PP ens té acostumats, allò que realment ens hauríem de demanar és què resultarà més intel·ligent amb vista al futur.

A les Illes Balears durant dècades, el desenvolupament urbanístic s’ha escampat ràpidament sobre un territori realment limitat, tot provocant greus impactes i desequilibris, creixements exagerats i pèrdua específica de diversitat territorial i patrimonial. A més, aquest desenvolupament s’ha gestionat sovint a la carta, des de polítiques que afavorien interessos privats o polítiques directament corruptes. Sigui com sigui, allò que és inqüestionable és que nombrosos impactes i males pràctiques territorials no s’han pogut o no s’han volgut evitar i avui dia, encara ara, són possibles usos abusius, incoherents i insostenibles del territori.

Efectivament, el problema sempre ha radicat en el fet que els poders públics obliden que tenen l’obligació de protegir de manera efectiva el territori (els espais naturals, els espais agraris i les àrees rurals). Estan obligats a preservar el paisatge com a valor cultural i identitari, i també com a actiu econòmic essencial del territori.

Cala Carbó es va poder protegir de la urbanització per la Llei 4/2008 de mesures urgents per a un desenvolupament sostenible a les Illes Balears, aprovada pel Parlament durant el segon Pacte de Progrés i impulsada per la Conselleria de Medi Ambient i Mobilitat. Un total de 1.200 ha de 14 àrees diferents de Mallorca i Eivissa (Son Real, Cala Carbó, Cala Blanca, Muleta, Caló d’en Marçal, Regana, el Vilar, etc.) es reclassificaven a sòl protegit. Un fet important és que per primera vegada una llei de protecció territorial a les Illes Balears es basava prioritàriament en criteris no solament ambientals sinó també paisatgístics (naturalitat, singularitat, varietat, visibilitat... en definitiva, el binomi fragilitat/qualitat paisatgística).

Ara, ens trobam en un moment en què torna amb força la inquietud social per la saturació turística dels darrers anys, la massificació, la pressió constant sobre la nostra capacitat de càrrega i la recuperació econòmica que pivota una vegada més sobre l’especulació territorial. Torna a ser clau reivindicar una intervenció sobre el territori sensible i intel·ligent, especialment si es tracta d’un territori insular i en conseqüència escàs i vulnerable com és el nostre.

En aquest context, ens podríem imaginar ara tots aquests indrets protegits (cales, zones muntanyoses, llocs emblemàtics) realment urbanitzats i construïts? No tendria això un preu públic desmesurat, un cost ambiental inassumible?

D’altra banda, hauríem de ser plenament conscients que els avanços en matèria de sostenibilitat territorial sovint han estat desfets o retallats en un tres i no res per les tradicionals polítiques de la dreta, de manera que el resultat final pot ser decebedor. Per aquest motiu, és tan important donar suport a la continuïtat de les polítiques ecologistes, progressistes i identitàries a la nostra terra, tot i que no sempre vagin tan aviat o siguin tan eficients com ens agradaria. I si s’esdevé que en algun moment no estam tan convençuts que tot plegat valgui la pena, millor returem la marxa, modulem la nostra exigència i reflexionem sobre les moltes fites que sí que s’han aconseguit. Cala Carbó... per exemple.