El calamar en joc
Un dels problemes recurrents dels estats és la seva incapacitat per fer complir la llei a les multinacionals. Des d’opcions ideològiques d’esquerra sempre se’ns ha dit que la política del bé comú s’hauria d’imposar sobre els beneficis empresarials, i que les lleis –que ens representen a tots– hi són per fer-se complir, sempre per sobre del que vingui de gust als poderosos, que tenen les seves pròpies prioritats.
Se’ns ha arribat a parlar d’un poder sobirà supraestatal i difús, que imposaria tirànicament les seves normes a les que els estats estan capacitats per fer respectar. D’aquesta manera, la democràcia quedaria buida de contingut: el que desitja la ciutadania i el que volen les grans empreses sol ser ben contradictori. I si són aquestes les que acaben decidint els règims de tributació, o les condicions laborals, el que vulguin els ciutadans a través dels partits polítics i els sindicats queda reduït a ser una simple proclama. El futur de la nostra comunitat –el camí cap allà on volem anar, o què volem defensar del nostre patrimoni– s’hauria de decidir als parlaments, no a les juntes d’accionistes ni a les sales dels consells d’administració.
La democràcia se la juga i perd validesa sempre que des del poder es claudica i s’admet que no hi ha res a fer davant del que pretén una empresa amb facturació global. Si continuam així, no ens haurien de sorprendre ni l’absentisme a l’hora de votar, ni l’ascens dels populismes –de dretes i esquerres–, ni que campin arreu el cinisme i la manipulació.
L’últim episodi d’aquesta rendició, real o suposada, és la de l’estat espanyol, que diu que es veu incapaç de fer complir una quota lingüística als continguts audiovisuals a les plataformes de continguts en streaming, perquè, afirma, no tenen la seu a l’Estat. El més curiós de tot és que sí, que aquestes empreses paguen impostos (potser no prou) a l’estat espanyol, s’hi veuen obligades i hi tenen domicili, davant de l’enormitat d’usuaris que paguen aquí la quota mensual. I, de fet, sí; se’ls obliga a invertir part dels seus ingressos en producció de sèries i pel·lícules al nostre país. El que és intolerable és que sigui davant de la necessitat de promoure i defensar la nostra llengua que, o bé l’Estat no s’hi posi fort (perquè ja li va bé que el català desaparegui) o bé claudiqui davant de la comoditat d’adaptar-se tan sols al mercat majoritari castellà.
Tota una generació de joves està perdent qualsevol referència audiovisual en la nostra llengua. Les televisions públiques perden audiència davant d’aquestes plataformes, no hi poden competir ni en oferta ni en accessibilitat. Allò públic ja no té prestigi; ha quedat obsolet i carrincló davant un mercat que s’adapta incansablement a les masses i no coneix altres límits que els dels beneficis. Allò que ens concerneix a tots és la nostra llengua, la qual hauríem de defensar com ho faria l’estat espanyol de veure que la immensa majoria dels seus ciutadans començàs a consumir productes audiovisuals al marge de la llengua castellana. La mobilització, l’escàndol o les demandes que això provocaria serien llavors majúscules, però resulta que un 6% en català és –diuen– impossible.
Melcior Comes és escriptor
