Calamar

L’èxit colossal de la ficció televisiva coreana El joc del calamar ens posa davant dels ulls un bon seguit de preguntes. Per què aquesta sèrie ha arrasat de manera tan contundent arreu del món? Més enllà de l’entreteniment pur, és una ficció que ens evidencia un seguit de temes, problemes, dilemes i preocupacions socials, que deuen bategar de fons a bona part del planeta. Si no, no s’explicaria un èxit tan aclaparador, que va més enllà de la pantalla, i que s’estén en la venda de disfresses, jocs i imitacions, per bé que en forma no tan agressiva. 

Perquè el que sorprèn més d’aquesta ficció és la seva cruesa macabra: veiem com executen, literalment i cruelment, els ‘perdedors’ del joc. Un joc que consisteix a practicar de manera seriosa els mateixos jocs del pati de l’escola, però amb resultat de mort per als perdedors… Els que poden arribar a guanyar s’emporten el pot econòmic, que creix a mesura que perden la vida els altres competidors. Tot té forma de distopia irònica, macabra i acolorida, perquè, en principi, els participants no saben ni on s’han ficat. És una distopia que és un concurs televisiu per al gaudi dels rics, una versió de l’infern, un passatemps i alhora una denúncia. 

El que ho fa tot tràgic, tanmateix, és que després de cada prova –i ja conscients que s’hi juguen la vida– els participants decideixen en referèndum si continuen jugant o no, sabent que és a vida o mort, temptats per un guany que els permetria sortir-ne milionaris –uns trenta milions d’euros en moneda coreana–; es veu que allà hi ha molta gent endeutada, i que tenen la sensació que ni viuen la vida, tot el dia capficats a fer feina i pagar els bancs i els creditors. El filòsof d’origen coreà Byung-Chul Han s’ha fet famós arreu del món per difondre un dibuix del món contemporani no gaire diferent del que ens esbossa la sèrie: un món de decadència cansada, on tot és diversió o mort, i on els individus han interioritzat tant el sistema que ja són els principals agents de la seva explotació. Prefereixen continuar jugant –i morint– que no viure i repartir-se uns beneficis minsos. 

Les ficcions distòpiques no han deixat d’estar mai de moda, des que van enfonsar-se les grans utopies polítiques del segle XX. Com diu Pascal Bruckner en un dels seus darrers assaigs: “L’estat d’ànim del nostre temps és la fi del món”. Només això pot explicar la fascinació per aquesta mena d’històries de supervivència agònica. Ja no creiem en un món millor, sinó en diverses possibilitats de desastre. En el Joc del calamar se’ns parla d’un món sense valors, on regna el campi qui pugui, on tothom és un llop per a l’altre, i on els diners s’han convertit en l’única utopia en la qual dipositar una fe sense divinitats. No és només el proverbial ‘divertir-se fins a morir’, sinó un divertir-se fins que ens matin els que governen ‘el joc’ des de les fosques altures. Mentrestant, ens queda només debatre si continuem jugant o no, sabent que tanmateix guanyarà –sempre– l’opció més suïcida. Tinguin vostès una bona entrada d’any.