Càlcul d'estructures

Escriure a mà afavoreix la circulació del pensament des del cervell fins a la punta dels dits, hi ha una transmissió física que es toca, que tradueix el que ens passa pel cap als signes que dibuixem. Recentment he sentit a dos escriptors de generacions diferents, Cristina Masanés i Narcís Comadira, explicar que escriuen a mà i he entès per què sovint em resulta més fàcil jerarquitzar, entrellaçar, destacar conceptes si escric a mà que si ho faig directament a l'ordinador. Prenent notes, dibuixant esquemes sobre paper... soc jo que disposo les lletres sobre l'espai, i no la màquina que decideix per mi. Potser cadascú tenim les nostres rutines que ens ajuden a mantenir un cert ordre en un món tan accelerat com el que ens hem construït. Ja ho he dit altres vegades, la velocitat a la qual fem anar les màquines no s'adequa a la nostra capacitat de digerir el que transmeten, i el que se suposava que ens havia d'ajudar és sovint una gran trampa.

Més llegir, més dibuixar, més escriure, més música, més deixar espai per pensar. El model d’ensenyament obligatori és la condició de possibilitat de l’equitat, i tant com hem criticat les reformes dels plans d’estudi podríem també valorar la necessitat de repensar-se contínuament que demostren. Jo era de les que defensava la bondat del llatí obligatori a batxillerat quant al gust d’entendre els mecanismes de construcció de la llengua, i també em deien que em seria útil per a les matemàtiques, que em costaven molt més d’entendre. Els que defensem la presència de les arts i les humanitats en tots els àmbits de la vida ens congratulem ara quan hi ha estudis científics que demostren que la música i la dansa ajuden també a "ser millors” en les disciplines científiques. Les dificultats per establir la veritat o veracitat dels rius de tinta també fan urgent la necessitat d'estructures de pensament que sostinguin i critiquin les polítiques que ens governen. ¿Com es construeix aquesta capacitat d'intervenció sobre l'entorn? Quin nou càlcul d’estructures de l’ensenyament ens caldria?

És 24 de novembre i s’encenen els llums de Nadal de la meva ciutat. Però són uns llums que tenen a veure amb el comerç, no amb el Nadal. Tanta mania a invisibilitzar el significat del Nadal i tan poca a utilitzar-ne pornogràficament el nom. “Benvinguts al nostre món”, diu un cartell a l’entrada d’un supermercat. Lliurem-nos a la festa i aprofitem l’ocasió de l’estructuració del calendari, però no ens enganyem. Igual que els nens necessiten les seves rutines, horaris i necessitats bàsiques a temps, la nostra societat occidental necessita uns agafadors: dies laborables, vacances, festes, fites cronològiques com senyals de carretera. Suposo que cadascú hauria de fer el seu propi càlcul d’estructures. A mi em sostenen certes rutines, sobretot les familiars, les del meu cercle més íntim. L’herència dels sons, de les olors, de les expressions, als llocs de la vida compartida.

És dimecres i una setmana més penso en el càlcul d’estructures de les nostres cases. Al meu barri és el dia dels trastos. ¿Com pot ser que hi hagi tants mobles, tantes coses abandonades al carrer? Cada setmana, cada mes, any rere any. És evident que tenim massa coses i que a sobre no deixem de comprar-ne més que no en necessitem. Serà divendres de Black Friday i un mem divertit ens recorda que els descomptes poden arribar al 100% si no compres res.

És dijous 25 de novembre i les estructures més fondes de la nostra societat encara discriminen i exerceixen la violència contra les dones. Hem de refer els càlculs d'estructures que permeten que cada dia, a cada cantonada, hi hagi una agressió física o verbal contra una dona només pel fet de ser-ho. De tan greu i complex que és el problema tots ens n'hauríem de saber responsables, perquè tots n'hem estat culpables per acció o per omissió alguna vegada. Per això parlar de violència estructural no és cap exageració.

És 28 de novembre, primer diumenge d'Advent. El març del 2020 la roda de la rutina va patir una sotragada. Escoles, feines, vida familiar, social i cultural. Recalcular-ho tot. Aviat farà dos anys. Dels calendaris més íntims als calendaris col·lectius que són més complicats de seguir. Em nego a pensar que no podem millorar la nostra societat, que no podem fer res contra les profundes desigualtats i injustícies del món. Hem delegat la responsabilitat pública a la política i al mateix temps els acusem de gestionar la mediocritat. Adotzenats, ens falta ambició? Si vols resultats diferents, no facis sempre el mateix. ¿Fins on estem disposats a recalcular les nostres estructures?