Caldrà soterrar els vianants
L'altre dia, fent un cafè al carrer de Blanquerna, de Palma, vaig tenir mitja conversa amb dos coneguts: un ciclista i un usuari de patinet elèctric.
“Tinc pendent anar-lo a pagar, perquè vaig haver de partir abans d'hora per un sobrevingut mal de panxa social” —digué el patinador: Hi ha massa vianants en aquest carrer de Blanquerna. És una injustícia que no hi pugui haver més taules i cadires a les terrasses, més cossiols gegants, i que les bicis i patinets circulin per un carril bici tan estret, amb la possibilitat que qualque despistat de dos a noranta anys creui sense mirar i els provoqui un accident! Van com si res, xerren entre ells, i no et pots fiar que un infant no arranqui a córrer... El pitjor són els pobres coloms, quan els renyen per deposar sobre qualque vianant invasor”.
El ciclista va parlar de la plaça d'Espanya:
“Resulta incomprensible que les autoritats no hagin soterrat tot el trànsit de gent que va a peu. El ridícul carril bici de la plaça, paral·lel a les Avingudes, hauria de ser el triple d’ample. És indignant que hàgim de reduir la velocitat a deu per hora. Onades de gent caminant per anar cap al carrer dels Oms creuen perpendicularment el nostre carril bici. Xerren, es miren, escriuen pel mòbil... Hauria d'estar prohibit... Tots per davall terra! També m'he fixat que els qui van a peu molesten els cotxes de policia quan patrullen per aquesta magnífica esplanada. Haurien d'anar, els vianants, a voltar per la porta de Sant Antoni i no emprenyar!”.
Pens que no fa falta aclarir la meva satiritzada opinió. Per si ho fora, proclam l'eliminació del carril bici del carrer de Blanquerna, el de la plaça d’Espanya i de qualsevol altre espai compartit amb vianants. Els vehicles de tota classe –patinets i bicicletes inclosos– haurien de circular com els altres: per la calçada.
Les voravies i els passeigs són per als vianants. Tothom té dret a la màxima seguretat, no es tracta d'haver de fer jutipiris per culpa d’ocurrències polítiques.
La conclusió és clara i ara planteig alguns dels raonaments que la inspiren.
La meva visió de l'acció política està representada massa vegades pel curt termini: es tracta de generar accions sense centrar-se en el resultat que poden tenir. El que importa són els mitjans explotables aquí i ara, més que les conseqüències incertes del futur.
Entre les finalitats de la mobilitat urbana sostenible, trobam la reducció dels efectes nocius sobre el medi ambient motivats pels desplaçaments en vehicle i també generar benestar socioeconòmic.
Potenciar l'ús del transport públic i alternatiu, a més de facilitar –teòricament– els desplaçaments als vianants beneficia el medi ambient i la qualitat de vida de tothom, encara que, des del meu punt de vista, devalua, semànticament i el·lípticament, la salut com a premissa fonamental.
La mobilitat hauria de ser, conceptualment, primer saludable i després, sostenible.
Aquest objectiu solament el garanteix un tipus de desplaçament: el que es fa a peu.
La bicicleta mecànica seria la segona opció, ponderant la inversió econòmica i la rapidesa per cobrir els trajectes. La resta de transports alternatius completament elèctrics, diguin el que diguin, no són saludables per als usuaris i la seva sostenibilitat és qüestionable. Essent-ne els patinets elèctrics el màxim exponent, sovint compareixen de manera agressiva davant els vianants.
Dibuixat el fet de caminar com la manera més sostenible i saludable de desplaçar-se, veiem que, a la pràctica, no solament és la que té menys suport polític, sinó que és la més perillosa i castigada. Tal vegada sigui perquè els pensadors consideren que aquest binomi no és modern: vianant i salut deuen ser conceptes antiquats, amb poca capacitat d'explotació política.
El conflicte rebenta quan s’han de delimitar els carrils bici –ara ampliats a patinets– per donar-los més seguretat separant-los dels vehicles motoritzats.
Aquesta acció lloable perd tota legitimitat quan els vehicles que fins ara eren 'víctimes dèbils i agredides›' es desplacen, per norma o perquè li dona la gana a qualque infractor, a zones de vianants. Llavors, les bicicletes i els patinets passen de ser víctimes a agressors, i els vianants de sobte passen a ser víctimes. Sí, sí, tot potencial.
Fan falta carrils bici a Ciutat? Sí, rotundament. Actuau amb valentia i traslladau el del carrer de Blanquerna a la calçada de 31 de desembre. Després, manllevau un carril sencer als cotxes a totes les Avingudes i al carrer de Ramón y Cajal, fins a connectar amb el passeig Marítim per l'avinguda de l’Argentina. Creau un carril bici segur i concèntric que enllaci amb tots els radials.
Si voleu limitar l'ús del vehicle dificultant-ne la circulació, sigueu conseqüents. Quan us va bé tallau tots els carrers que voleu –no vàreu tenir cap mania a Nuredduna. El que us dic és una bona manera de fer-ho. Els cotxes, tira-tira; les bicicletes i patinets podran circular amb normalitat, i la resta, a peu o amb aparells per a mobilitat reduïda, podran desplaçar-se amb seguretat.
Jaume Pla Forteza és inspector de Policia Local jubilat
