Camargo no em fa empegueir

Laura Camargo, portaveu de Podem al Parlament de l’arxipèlag, sembla que ha perdut les primàries internes dels morats enfront d’una candidatura encapçalada per una senyora que es diu Mae de la Concha. Em costa, certament, articular els mots adequats, però cal respectar-ho. Faltaria més. Per a mi ha estat llastimós, aquest resultat. No ho amago. Camargo és un actiu important de la política institucional mallorquina. Una dona culta i decent a qui confiaria les coses més importants, tot i que mai he votat cap de les dues llistes electorals en què s’ha presentat.

Vaig conèixer na Laura poc temps després que arribés a Palma, procedent del seu Madrid. Tenia una motxilla potent. Venia d’una família polititzada, d’activisme longeu. Amb pedigrí bo. Dels que no es rendiren mai. Recordo quedar-hi un horabaixa de tard, al centre. Birres i tall de 'quiche' a L’Antiquari, al carrer de n’Arabí. I parlar-hi llargament fent una mica de “who is who?” del que es movia a l’esquerra del PSIB tot debatent sobre quina era la situació nacional de Mallorca. Em va semblar des del principi una persona empàtica, humana i amb el cap moblat. Amb la capacitat d’entendre on era i quin context vivia. Que no és gaire senzill. Anàrem coincidint a diferents espais i el temps ha fet que tinguem alguns bons amics comuns. L’aprecio.

Aviat va organitzar Revolta Global, amb gent jove –no em voldria errar però ja hi havia n’Aligi Molina, que ara fa de regidor– i per ventura amb algú més gran. La tradició política de na Laura, el marxisme amarat de feminisme i ecologisme que té l’origen en els grups trotsquistes de la Transacció, feia anys que no tenia presència a Mallorca. La darrera marca d’aquest tipus a existir a casa nostra havia estat Revolta, organització que a l’illa va ser encapçalada per activistes com Llorenç Buades i Domingo Morales –ambdós tristament traspassats recentment– i que el 1993 es va dissoldre per integrar quasi tota la seva gent a Els Verds. Reconec que els ‘trotskos’ –si se’m permet el terme, amb tot l’afecte el món– sempre m’han fascinat. Com a 'voyeur', vull dir. He seguit sempre amb expectació què feien els portuguesos del Bloco de Esquerda i, cap al 2007 i abans, recordo flipar amb un tal Besancenot, carter d’ofici i benefici, que va aconseguir un milió i mig de vots per al Nou Partit Anticapitalista francès, hereu de la vella Lliga Comunista Revolucionària, protagonista indiscutible del maig del 68. Amb l’excepció d’algunes branques particularment sectàries –i pesades!– de les quals no guardava bon record des de la meva època de militància estudiantil, trobo que és una de les cultures polítiques, dins l’esquerra, més honestes i conseqüents. En el cas de l’Estat Espanyol la seva és la mirada més nítida pel que fa a la qüestió nacional. Basta veure que dels pocs intel·lectuals i famosets proreferèndum que a Espanya s’han posicionat 'openly' per la democràcia, la meitat són de la seva corda. La meitat són dos. De quatre, però s’agraeix.

Na Laura va ser aire fresc, idò, per a un espai polític petitó però valuós. Que enriquia. Sempre l’he trobada al carrer, a més. Particularment activa amb la Taula per Palestina i solidària amb les vindicacions dels estudiants de la UIB, on feia i fa classes. El 2011 ja va encapçalar un projecte electoral, Dissidents, candidatura autonòmica bastida des de Revolta Global, que no va reeixir. Uns 600 vots. Pur resistencialisme. I arribà Podemos. Les europees dels cinc escons. Mesos abans ja havia vist els seus a les Espanyes, visibilitzats en figures com Teresa Rodríguez, Miguel Urbán o Jaime Pastor, agafant un rol destacat en la nova formació. La vaig trucar el sendemà dels comicis de Brussel·les i ja la vaig veure amb ganes de continuar. “Estan els d’IU i els d’EU molt nerviosos”, em digué. Vaig somriure. No era per a manco. El que ve després la lectora o el lector ho coneix sobradament.

Per a mi que Laura Camargo participi a un lloc és garantia de serietat. Ras i curt. Com a mínim que tot el que tengui a veure amb ella serà seriós. I la serietat, la rigorositat i l’ètica, valguin les redundàncies, són el que hem trobat a faltar a determinats personatges de Podem. Per això, des de fora i sense entrar en anàlisis profundes, dol que na Camargo pugui no estar al centre del seu partit properament. Perquè, independentment de si està en contra o a favor d’entrar al govern de la CAIB o de quin sigui el seu posicionament en un tema cabdal o un altre, ens calen dones mallorquines com ella. Que dignifiquin la política. Que no ens facin empegueir.