19/05/2021

La cambra dels lladres

Actualment sona cada dia a les dues del migdia, però històricament el so del Seny del Lladre, una de les campanes de la catedral barcelonina, se sentia de nit, quan avisava els vianants que era moment de recollir-se a casa. Aquest toc nocturn coincidia amb el tancament dels portals de la muralla i es relacionava amb el privilegi que tenien les esglésies d’acollir persones fugitives de la justícia que, mentre eren en recinte sagrat, no podien ser detingudes per les autoritats.

Acollir-se a sagrat, o demanar asil en sagrat, era un costum que es remuntava a la cultura grecollatina, quan els pròfugs es podien refugiar en un temple. Aquesta tradició es va incorporar aviat a les lleis eclesiàstiques, que la justificaven per l’obligació catòlica d’ajudar els perseguits i pel respecte degut als edificis religiosos. I en els segles següents es va convertir en una pràctica molt comuna entre els delinqüents.

Cargando
No hay anuncios

Una història així recull l’anomenat miracle de la marededeu del Born, una imatge situada damunt del llindar de la porta de Santa Maria del Mar que dona a aquell passeig. Diu la tradició que un pobre veler de seda va ser acusat d’un crim i condemnat a mort. Se’l va fer passar Bòria avall i pel carrer de Montcada va arribar al Born. Allí, quan es va aturar la comitiva, el reu es va encomanar a la marededeu, que va abaixar els ulls i se’l va mirar amb tanta pietat que els espectadors, temorosos, van deslliurar-lo dels botxins i el van fer entrar a l’església, on li van concedir el dret d’asil. Diu la llegenda que, mentre hi estava acollit, dos criminals van confessar haver sigut ells els autors del crim, i no pas el veler.

A Barcelona, el lloc més habitual per sol·licitar asil era la catedral, qualificada pel baró de Maldà de niu de pocavergonyes que hi feien vida i de nit sortien a treballar. D’aquell món en queda una sala, coneguda com la Cambra dels Lladres, la finestreta enreixada de la qual es pot veure a l’interior del claustre catedralici, al damunt del portal de Santa Eulàlia que dona a la placeta de Garriga i Bachs. Segons sembla, els fugitius de la llei ocupaven una sèrie de cambres al mateix claustre, mentre que aquesta en concret era reservada per a les dones, a la qual s’accedia per una escaleta situada rere el portal.

Cargando
No hay anuncios

Aquesta vaguetat a l’hora d’acceptar criminals es va limitar al Concordat del 1737, que va excloure d’aquest dret els saltejadors i els assassins, tot i que el baró de Maldà, a finals d’aquell segle, explicava uns quants casos de malfactors refugiats a la catedral, i com els canonges podien rebutjar d’oferir aquell dret si els crims comesos eren molt greus. Així, el 1798, quatre evadits de la presó s’hi van refugiar però, com que es tractava de reus de mort, es van obrir les portes als agutzils i els van detenir. El 1804 un home en va matar un altre en una taverna del carrer del Carme i es va amagar a la seu: quatre dies després el van treure d’allí els Mossos d’Esquadra. El 1808 les autoritats van entrar al claustre i hi van detenir tots els asilats, a qui van acusar de constituir una banda que de nit sortia a robar als vianants. L’any següent, qui va demanar asil va ser el sacerdot Joan Gallifa i els seus tres còmplices, que havien participat en una conspiració antinapoleònica, i a qui van penjar els francesos. Tots quatre tenen un monument dedicat just davant del portal de Santa Eulàlia.

Malgrat no ser mai proscrit, aquest dret va desaparèixer al llarg del segle XIX. I al segle XX, els criminals que provaven de refugiar-se en sagrat eren detinguts ben aviat per la policia. Però no va ser fins al Codi de Dret Canònic del 1983 que l’Església va eliminar definitivament aquest costum.