Sense càmeres
De vegades m’entretinc mirant partits de futbol vintage. Especialment del Barça. M’agrada veure’ls, no tant per motius estrictament futbolístics com per reviure la sensació dels meus diumenges de nen i adolescent, les narracions impostades dels comentaristes de TVE, els fotògrafs passejant-se per la gespa gairebé sense restriccions, la gent fumant, els àrbitres de negre rigorós, les dones absents, les cabelleres d’estil hippie que va posar de moda Cruyff... I, per damunt de tot, la frescor i l’espontaneïtat en el comportament dels jugadors; barroers, de vegades violents, però sempre pendents del joc i prou, aliens al seguiment dels fotògrafs i els càmeres.
Aquesta naturalitat es notava molt en la celebració dels gols. El que marcava feia saltirons d’alegria sincera, desmanegada, aïllada de l’entorn; i els companys l’abraçaven fent una pinya, com nosaltres fèiem al pati de l’escola. No hi havia celebracions personalitzades, ni samarretes amb missatge, ni gestos còmplices amb la càmera, ni balls ridículs, ni res semblant. Al futbol d’avui dia, en canvi, el jugador que marca defuig l’abraçada col·lectiva per poder rubricar el seu gol amb un gest característic, busca les càmeres bojament, fabrica imatges de pòster. I són els nens del pati d’escola els que imiten aquestes coreografies absurdes.
Passa en el futbol, passa en la vida. Trobo a faltar la ingènua naturalitat que teníem quan no ens sentíem envoltats de càmeres. Les dels altres i les pròpies. La sensació de viure en directe moments irrepetibles, impossibles de capturar. Fa una mica de llàstima veure tanta gent en una festa o un concert pendent de fer-se selfies afavoridores o que transmetin una falsa joie de vivre, en lloc de gaudir amb els seus propis ulls de la diversió o l’espectacle. Sembla que una bona estona no és tan bona si no es comparteix a les xarxes. Els comportaments, les cares, els riures, comencen a assemblar-se i a estereotipar-se a través de l’objectiu del mòbil. Gaudir de la felicitat no és tan important com projectar-la.
I, esclar, passa igual en la política. Vaig pensar-hi després de veure les imatges de la recent trobada entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras a Waterloo. No sabem si la reunió va tenir alguna mena de resultat, a menys que considerem que la foto conjunta té valor intrínsec. Això sí: fent gala de la seva tradicional afició al simbolisme, els protagonistes van abandonar la residència de l’expresident conduint un cotxe amb un número de matrícula gens casual: 1-O-2017. Amb Puigdemont al volant i Junqueras de copilot. Un altre gest de cara a la galeria. La imatge potser va fer trempar els més militants. Però a moltes altres ens va omplir de melangia i ens va recordar fins a quin punt el sobiranisme català continua vivint (o malvivint) del record del seu moment més rutilant, cada cop més llunyà.
També aquesta setmana, a Madrid, els ciutadans hem viscut la desagradable sensació de ser el públic mut que assisteix a un concurs tronadíssim, on dos contendents –el PSOE i Junts– es disputen la pilota del relat i busquen la victòria tàctica en la lliga de l’opinió pública. Qüestions tangibles i rellevants com les pensions, el preu del transport o el dret a l’habitatge es converteixen en armes llancívoles per dirimir el que els partits consideren un bé superior –que és fer quedar malament l’adversari–. Com seria la política –i el futbol, i la vida– si no hi hagués càmeres, si només importessin els fets i no les seves projeccions mediàtiques?
