Un camí que no porta enlloc
Talking Heads ens regalà el 1985 un gran èxit, Road to nowhere [Un camí que no porta enlloc], amb un vídeo tan bo que fou nominat per als premis MTV de 1986. El primer paràgraf de Road to nowhere ens ajuda a entendre els fets recents en la retirada de l’escó de l’exdiputat Juvillà: “Bé, sabem on estem anant. / Però no sabem on hem estat. / I sabem el que ja sabem. / Però no podem dir el que hem vist”.
Cert, la retirada de l’escó ve de l’aplicació pertinaç del dret penal de l’enemic per la justícia espanyola contra la dissidència catalana, sense que l’executiu i el legislatiu espanyols hagin fet res substantiu al respecte. Dit això, també és cert que ens podríem haver estalviat l’espectacle d’impotència i absència de direcció, puix que era evident que la retirada de l’acta s’acabaria efectuant, com s’acabarà efectuant qualsevol instrucció de la justícia espanyola (com la sentència del 25% mínim de castellà a les aules).
Cal agafar perspectiva i respirar fondo. A les eleccions del 21 de desembre de 2017 van proliferar missatges verbalment contundents, però ambivalents en el fons. I, sobretot, foren eleccions dominades per l’emergència de la presó i l’exili dels més destacats dirigents de l’independentisme. Aquesta ha estat una hipoteca per al debat obert (que només recentment s’ha anat aixecant), puix que ha limitat la possibilitat de dir el que hem vist. La no investidura de Puigdemont el 2018 fou el punt que marcà la trajectòria dels quatre anys posteriors, i que ara culmina.
El llavors president del Parlament, Roger Torrent, decidí no donar via a la investidura de Puigdemont, contra el pacte postelectoral entre JxCat i ERC. Ara no importen els motius, reals o retòrics. El fet és que un incompliment de tal dimensió només tenia dues reaccions consistents: la renúncia de Torrent i la convocatòria de noves eleccions perquè els catalans diguéssim si acceptàvem o no que la justícia espanyola decidís qui podia ser candidat a la presidència de la Generalitat. Era una decisió que corresponia a JxCat, i la seva decisió fou donar prioritat a tenir un govern efectiu. Després de no pocs ensurts, Torra fou investit el maig de 2018.
Les cartes ja eren sobre la taula. ERC havia deixat clara la seva estratègia de no confrontació amb les institucions estatals –estratègia aplicada consistentment des de llavors– i JxCat va aprendre (si no ho havia entès abans, és clar) que no pot haver-hi una estratègia efectiva de confrontació si la meitat del Govern no està disposada a seguir-la.
Això marcà el mandat Torra, i ens portà a les eleccions de 2021. Amb molta més claredat propositiva que el 2017, ERC quedà davant entre els grups pro independència. Tot seguit, la CUP pactà una investidura basada en la no confrontació (sí, la CUP) amb unes contraprestacions programàtiques que ningú es va creure. Això posà JxCat davant d’una nova decisió crucial (a part d’investir Aragonés, cosa inexcusable): entrar al Govern o no?
Tot té avantatges i desavantatges. Entrar al Govern, en posició subalterna, té l’avantatge de poder impulsar el programa propi (evitar augments d’impostos –si més no fins a properes retallades–, impulsar els Jocs d’Hivern...) i disposar de palanques governamentals per promoure la formació a les municipals de 2023 (proper camp de batalla). Però té el desavantatge que deixa en mera retòrica insubstancial la vindicació d’una estratègia diferent per a la independència. Tant és així que Aragonès ha pogut dir obertament fa un mes que hi ha tota la legislatura espanyola per tancar acords a la taula de diàleg (recorden allò dels dos anys?), sense que s’hagi sentit cap expressió de sorpresa, començant pels socis de govern. Perquè ja ho havíem entès tots.
En aquest context, en què un pacte de govern de Catalunya exclou l’estratègia de confrontació institucional, i fins i tot minimitza la confrontació pròpiament política, ¿com es podia pensar que hi hauria confrontació (encara més, desobediència institucional) en qualsevol altre àmbit de la Generalitat? Després de l’ensurt, ara ja sabem on hem estat, i cada vegada hi ha més via per dir el que hem vist.
El 2022 estarà marcat per la preparació de les municipals del maig de 2023, i les eleccions espanyoles subsegüents. El govern central escenificarà un distanciament de l’independentisme català de forma cada vegada més clara, fins a l'obscenitat. Saben que la direcció institucional de l’independentisme en té prou amb evitar un govern PP-Vox, i s'empassarà el que vingui. Amb això, i els ets i uts dels 1.500 milions de fons covid que falten per al pressupost de la Generalitat, passaran els dies i s’empenyerà l’any. Després? Eleccions.
Més enllà? La política és un procés de temps i oportunitats. S’aniran desvelant. Per tant, pertoca invocar el segon paràgraf de Road to nowhere: “I no som xiquets petits. / I sabem el que volem. / I el futur és cert. / Doneu-nos temps per esbrinar-ho”.
