El camí de tornada a casa de Joan Ferrà Ferrà
Professora de la UIBLa història de Joan Ferrà Ferrà i Cristòfol Barceló no és gaire diferent de la de moltes de les persones assassinades impunement per pinxos i esbirros a sou del bàndol feixista amb posterioritat al cop d'estat que va posar fi a la II República el 1936. S'estima que els cossos de més d'un centenar de milers de persones continuen desapareguts en fosses comunes de cementeris i cunetes de llarg a llarg d'aquest país.
Però a la fi, a diferència de tantíssimes famílies dels qui encara continuen indagant, buscant, esperant (encara, esperant), els familiars d’en Joan Ferrà aquest diumenge podran acompanyar-lo en el seu camí de tornada a casa. Un camí que anirà primer des del bosc de Son Font, a Calvià, fins al cementiri d'aquest municipi, en el qual van ser trobades, i han estat recentment identificades, les restes de Joan, per a acabar amb un acte homenatge al cementiri de Puigpunyent, on va nèixer. A diferència seva, les restes d’en Tòfol Barceló no han pogut ser identificades, atès que no queda viu cap membre de la seva família, la qual cosa és, sens dubte, un motiu de tristesa. Obrir per a tancar. Ferides que sagnen des del 23 d'agost de 1936 es tancaran (no per a oblidar, això mai) aquest pròxim 9 de gener de 2020.
En la passada legislatura van ser molts els avanços que es van realitzar en la legislació en matèria de memòria històrica a Balears amb la Llei de persones desaparegudes, més coneguda com a Llei de fosses, i la Llei de memòria democràtica, avanços necessaris els fruits dels quals es van recollint a poc a poc i que continuen aquesta legislatura amb exhumacions i homenatges, com el d'aquest diumenge, al qual en seguiran més. Veritat, justícia, reparació i garanties de no repetició. En temps d'avanç cap als tres primers eixos de la Memòria, amb majúscules, hi ha també diputats que es vanaglorien d'haver de passar les seves armes personals pel detector quan entren a les sessions del Congrés o que fan pràctiques de tir amb fusells de les forces armades en complexos militars. Per això és molt important no oblidar el quart eix: les garanties de no repetició, de les quals depèn, sens dubte, molt l'ensenyament de la història a l'escola. De la Història, amb majúscules. No del relat falsejat pels vencedors durant tant de temps usat com a eina d'adoctrinament a les escoles d'aquest país. Deia Walter Benjamin que “ni els morts estaran segurs davant l'enemic si aquest venç. I és aquest enemic que no ha cessat de vèncer”. Per això és tan important que no vencin. Que no ens tornin a vèncer. No cal badar ni un moment en la lluita per recuperar la dignitat i la memòria.
No podré assistir aquest diumenge a l'homenatge tal com m'hauria agradat fer, però vull recordar que al pastor Joan Ferrà Ferrà, conegut com Es Xato pel seu nas i també cèlebre en el seu entorn per la seva impecable punteria llançant pedres, el van assassinar els feixistes borratxos, ells sense punteria, i que van deixar cruelment que es dessagnàs fins que va morir, senzillament per no ocultar el seu anticlericalisme i per les seves disputes amb el rector de Galilea. No calia ser militant conegut i reconegut de cap partit. A la gent humil sense militància coneguda, a pastors, jornalers, gent de poble i del poble, se l'emportaven detingudes en camions i els pegaven dos tirs perquè algú els havia delatat la seva falta de fe en els capellans; així ens ho ha recordat el seu fill, Pere Francesc Ferrà, i així m’ho ha contat també el seu net anomenat com ell, Joan Ferrà, que porta anys dedicat a buscar les restes de son padrí. És important que es coneguin les històries, en minúscules, de la gent humil que també va morir assassinada per la urpada feixista.
Per fi, aquest diumenge, al costat de la resta de la família, podran acompanyar Es Xato a Puigpunyent a descansar envoltat dels qui sempre l'han estimat i no han descansat fins a trobar-lo. Salut, Memòria i República per a tothom.
