Camille, l’artista silenciada
Alguns llibres de poesia són la carpeta en què el poeta ha anat desant els trenta o quaranta poemes que ha fet els darrers tres o quatre anys. N’hi ha d’altres que tenen un cert caràcter unitari. I n’hi ha que tenen un marcadíssim caràcter unitari: que són, com vaig sentir dir a un amic en expresió feliç, com un encàrrec que l’autor s’ha fet a ell mateix. ‘Camille’, de Bernat Nadal, és un d’aquests projectes literaris. Alguns lectors de poesia creiem que en poesia la unitat bàsica de sentit és el poema, i alhora saludam encantats aquests llibres singulars.
‘Camille’ és una molt bona contribució a un dels grans gèneres de la poesia: el monòleg dramàtic, aquell text poètic, proper al teatre, en què el poeta cedeix la seva veu al personatge. El personatge és, en aquest cas, Camille Claudel, germana de l’escriptor Paul Claudel, amant de l’escultor August Rodin i, sobretot, artista (escultora, també) que el món va silenciar amb la reclusió en una institució per a malalts mentals. En la part central del llibre, Camille Claudel desgrana l’amargor d’una vida d’amor apassionat, de deler artístic i de traïció. Els alexandris de Bernat Nadal, solidíssims, esdevenen un vehicle immillorable per a aquesta dona que, derrotada per la vida, sap dreçar la dignitat de la seva veu: “criatura oblidada en un cau de penombra / on impera l’oblit sóc tempesta passada / un relat molt antic una veu amb mordassa / un ramell de records que no espera visites”.
La darrera part introdueix una òptica nova: tornam a tenir monòlegs dramàtics, però en aquest cas ens parlen un grapat d’escriptores (de Safo a Rodoreda passant per Sylvia Plath i d’altres) que s’adrecen per carta a Camille: un cor emocionant que dibuixa els perfils del que podríem anomenar una bella sororitat literària. Si em permeteu una recomanació, anau cercant imatges de les escultures de Camille Claudel mentre llegiu el llibre: us ajudarà a completar l’efecte d’aquests versos amb la constatació de la gran injustícia de l’oblit a què el món va voler condemnar-la. La poesia de Bernat Nadal és una protesta contra aquest silenci.
