Camins inversos
Feia 31 anys que la celebració de la Setmana Santa i el Ramadà no coincidien. La commemoració cristiana de la Passió de Crist –un pack que inclou entrada a Jerusalem, el darrer sopar, el Via Crucis, la mort i la resurrecció– comença el diumenge immediatament posterior a la primera lluna plena després de l'equinocci de març. La commemoració de la primera revelació del profeta Mahoma –el Ramadà– se celebra el novè mes del calendari islàmic, basat estrictament en els cicles lunars. Programació religiosa sota el designi de la lluna. Malgrat que el satèl·lit tingui certa fama de vel·leïtós, les tradicions es mantindran i el Dijous Sant –enguany, dia 14 d’abril– la Legió, un any més, haurà desembarcat a Màlaga al so d’El novio de la muerte. Mal dia per deixar de creure que la guerra i la religió sempre han anat de la mà. Tot en conjunt, paroxisme religiós a balquena.
El 14 d’abril, també, és l’aniversari de la proclamació de la II República Espanyola. Laica, socialment transformadora i creadora de modernitat. Eclipsada per la coincidència de celebracions religioses, no sobra rescatar-la com a referent. Un dijous republicà, marcat en roig, groc i morat al calendari. No com una religió més, sinó com a vivència real. I com a exemple d’un sistema de govern que emana de la ciutadania enfront de l'anacronisme de la monarquia hereditària per gràcia divina. Cal dir que l'ancoratge democràtic a l'estat espanyol actual no es troba, com s'ha volgut imposar, en el discurs de Joan Carles la nit del 23-F, sinó a la República i la tradició republicana opositora de la dictadura. Aquell discurs monàrquic només va ser la constatació que no hi hauria ruptura. La dinastia s'imposava, encara que després els seus demèrits hagin estat constants. Impunitat. Sens dubte, reivindicar la República continua sent una qüestió de salut política.
Tanmateix, fins que les institucions de l’estat espanyol –i molt espacialment el poder judicial– no siguin capaces de reconèixer que la II República és l’antecedent democràtic més proper, i podríem dir únic, la democràcia actual continuarà sent incompleta. Aquesta és una qüestió que va més enllà del debat sobre monarquia o república, però que no és aliena a la voluntat o no de ruptura de què parlava. La ignorància del referent republicà en l'ideari oficial constitueix un tipus d’oblit que no s’esborra amb el pas del temps, la seva essència està depositada a bon resguard en la consciència popular. La necessitat de justícia i reparació mai no caduca.
Dissortadament, en pensar en la República, encara és necessari fer-ho de la Guerra Civil. La crueltat de la història. Com si una cosa fos conseqüència de l’altra, com si la guerra l’hagués provocada l’existència de la República, quan la violència es va desencadenar únicament i exclusivament perquè existien un exèrcit i una Església colpistes, al servei d’una classe oligàrquica acostumada a cavalcar sempre a cavall dels altres, que es resistien a transformar el país. No és per casualitat que Paul Preston comença el primer capítol d’El holocausto español amb el relat d’“Un terrateniente de la provincia de Salamanca, al recibir la noticia del alzamiento militar en Marruecos ordenó a sus braceros que formaran en fila, seleccionó a seis de ellos y los fusiló para que los demás escarmentaran”. Una il·lustració perfecta.
Una segona derivada. La guerra d’Ucraïna s’ha convertit en un dolor compartit per molts, a l'ombra del qual ha sorgit el dubte de fins on ha d’arribar la responsabilitat col·lectiva en favor del legítim dret de defensa del país agredit. L’estratègia de la 'no intervenció' és una qüestió que pot resultar especialment sensible per a tots aquells que se senten hereus de la tradició republicana espanyola i, àdhuc, provocar sentiments oposats. No debades, el desenllaç de la Guerra Civil i el final del règim republicà varen estar condicionats per la 'no intervenció' promoguda per França i la Gran Bretanya, mentre els revoltats tenien tot el suport d'Alemanya i Itàlia. No és una qüestió fàcil de resoldre mentre l’agressor actua. Gernika continua sent notícia.
Una història per il·lustrar el debat. Rafael Méndez va ser un eminent farmacòleg de fama mundial, director de l'àrea de recerca de l'Institut Nacional de Cardiologia de Mèxic. A 28 anys havia obtingut la Càtedra de Farmacologia a la Universitat de Sevilla i formava part de l'equip de joves que Negrín preparava per a la investigació científica. Es varen convertir en amics personals. A principi de la guerra, quan Negrín va ocupar el Ministeri d'Hisenda, Méndez va intervenir en la compra de material de guerra a l’estranger. Després, va ser subsecretari de Governació i director general del Cos de Carabiners. Exiliat, fins l’any 1946 va exercir com a catedràtic a les universitats nord-americanes de Harvard i Loyola. L’any següent establí la seva residència a Mèxic.
Amics seus, espanyols i mexicans, li insistiren que escrivís unes memòries fins a aconseguir-ho, Caminos inversos. Qüestió armament: a Orà, explica, havien de pagar les armes al comptat. “El supuesto vendedor era un árabe tuerto, bien vestido y apuesto” que li va demanar 50.000 francs per avançat que “naturalmente, le negué”. Les armes no existien. A Nova York, el Chase Manhattan Bank i altres bancs, sota arguments del tipus que “el General Franco iba a tomar pronto la Ciudad de Madrid”, li negaren obrir un compte corrent per depositar els diners necessaris per comprar vint avions Martin Bombers que tenien emparaulats. Quan després de múltiples embolics varen aconseguir, a través d’una altra via, comprar els caçabombarders, els nord-americans varen decretar l’embargament sobre material de guerra a Espanya, “hubieron de venderse los aviones pocos meses después al gobierno de Chiang Kai-shek, con un 5% de descuento”.
El dubte està en saber, si s’hagués aplicat el principi de 'no intervenció' als revoltats, quants d’anys de retard i de dictadura ens hauríem estalviat i quants Rafel Méndez haurien pogut desenvolupar la seva carrera aquí i fer créixer el país.
Celestí Alomar és geògraf
