El camp, poca broma
Escrivia García Márquez que la societat estava canviant de tal manera que, per a molts nins , el camp s’havia convertit en aquell lloc on els pollastres es passegen crus. L’“a mi m’agrada el camp” que sentim tantes vegades en boca d’amics, coneguts i saludats –les categories que establia Josep Pla– és un insult al mateix camp si no va acompanyat d’una actitud conseqüent i responsable, si més no quant al consum i el respecte al territori. Sí, un “m’agrada” pot ser fatal per al camp, perquè sovint allò que agrada és mirar, i sobretot si és la terra que envolta el xalet, tant si en tenen un com si el desitgen.
Però, com destacam des de la portada del setmanari de l’ARA Balears, el camp està sec i molt emprenyat. I en té molts, de motius per estar-ho, perquè hem deixat que el mercat comandi i es mengi l’agricultura –em referesc al mercat alimentari, amb tot de productes vinguts d’onsevulla, però també al mercat immobiliari. No pot ser que a un pagès li surti més rendible llogar la finca a una empresa que l’enrajolarà de plaques solars que no cultivar-hi. Tampoc pot ser que paguem els llits elevables als hotelers que no ho han de menester gens ni mica –les Kellys, sí, i tant–, mentre escatimam uns cèntims o uns pocs euros a qui ens proveeix de menjar fresc, tendre.
El camp ha de ser un d’aquests temes de país, un àmbit d’aquests per fer-hi les inversions que hi calguin, per fer-ne una planificació seriosa a curt, mitjà i llarg termini i per tenir el sector com un dels estratègics, dels més estratègics. Ens hi va el medi en el qual vivim i ens hi va l’alimentació, això en unes Illes que tenen del tot venuda l’autonomia alimentària. Poca broma.
