Les campanes d’Assendorp repiquen al vent del nord

Visitar o viure a l’antiga ciutat hanseàtica de Zwolle, als Països Baixos, fa goig i és un regal per als sentits. Pròxima a Amsterdam, envoltada de rius i canals, amb verdor i arbres per tot arreu. Sembla un paisatge urbà quasi impossible de creure. Les bicicletes –malgrat la pluja gairebé incessant– són omnipresents, també ho és l’anar i venir de les barcasses i les cases habitades als canals. Els mediterranis no estam avesats a aquest tipus de bellesa. La temptació és descriure una ciutat bucòlica, però em resistiré a fer-ho. Fins i tot –per acabar d’arrodonir els elogis–, us he de dir que no tenen cables elèctrics ni de telefonia que enlletgeixin les façanes. En molts d’aspectes és una ciutat neta, tranquil·la i verda. 

Però clar, els ciutadans que l’habiten i que l’han construïda al llarg dels segles tenen les seves contradiccions, grandeses i misèries com per tot arreu. La immigració és nombrosa –un 18% més o menys–, però bàsicament ens trobam amb una societat amb fortes reminiscències calvinistes i protestants malgrat la presència dels monjos dominics al barri d’Asendorp. La percepció inicial és que els habitants de Zwolle tenen la cartera estreta, vull dir que no gasten els doblers a la lleugera i d’una de les coses per les quals senten més orgull i que els cohesiona com a poble és la seva llengua. Just quan hi arribes ja te’n tems que –encara que la majoria saben anglès– els costa no emprar el seu neerlandès estimat. Com a contrapunt, no em va agradar gaire el procés de deshumanització que vaig percebre, especialment en la manera de relacionar-se que tenen entre ells. Aquí a Mallorca ja ho patim, però no en un grau tan alt. La ciutat –el país en general–  funciona i es comunica per mitjà de les aplicacions d’internet. Han assolit un nivell digital que ens sorprèn als que vivim més al sud. Dins la seva rutina, en el dia a dia, tot va per mòbil, aplicacions, targetes i correus. 

Necessitava explicar-vos una mica el que he escrit fins ara, per compartir una de les tantes experiències que, lògicament, vaig viure al llarg de la meva estada estiuenca a Zwolle. Les històries ens dibuixen.

Aquell matí d’agost, l’aire era fresc i la ciutat començava a despertar-se. La claror era la típica del mar del Nord; les plantes i els arbres lluïen les gotes de pluja de la nit passada. Era al barri d’AA Landen i amb un bus de la línia 4 volia anar a l’altra part de la ciutat, concretament a la zona universitària d’Assendorp. L’espera del bus, que en principi havia de ser de sis minuts, va convertir-se en un retard de vint. A la parada només érem dues persones els que esperàvem. L’home que tenia al costat, d’uns quaranta anys, en veure el canvi d’horari em va parlar, lògicament en neerlandès. La meva resposta fou amb dues paraules en anglès i tres en català. Ell en sabia quatre en castellà i encetàrem una conversa força interessant. Sabia de la situació política a Catalunya i que a les Balears –fins fa dos dies– parlàvem majoritàriament també en català. Acabava de conèixer un professor d’història de la Universitat de Groningen. El temps d’espera va passar com un buf i el bus va arribar. 

En haver passat la targeta de transport, vaig observar que dins el bus només hi viatjava una senyora de devers setanta-cinc anys. Vaig seure al seient del seu davant i –després de desitjar-me un bon dia– va voler entrar en conversa. Aviat i per l’expressió de la meva cara va entendre que jo no l’entenia, i ràpidament em va caure una calabruixada verbal al damunt; semblava molt enfadada, indignada. El professor de Groningen em va ajudar a sortir d’aquella situació i la dona es va calmar; això sí, no em va tornar a mirar a la cara la resta del trajecte. En resum, la senyora pensava que tota persona que és dels Països Baixos o que hi viu ha de saber entendre i parlar la llengua del país. I si no, cal que l’aprengui ràpidament. El motiu principal per a aquesta exigència és que ells tenen por, se senten amenaçats. Són un país de poques ànimes i poc territori. Saben de la seva inferioritat davant l’anglès i l’alemany. Per tant, no tenen altre camí per sobreviure com a poble orgullós i diferenciat que vindicar el seu idioma: parlar-lo, parlar-lo cada dia, cada segon i exigir que el sàpiguen els que els demanen o necessiten alguna cosa d’ells. Ho vaig entendre perfectament. Vaig pensar que tant de bo, a les Balears, tinguéssim una bona generació d’aquestes senyores majors, tan conscienciades. La volia abraçar, però no em vaig atrevir.

Mentre escrivia l’article, les campanes dels dominics d’Assendorp han començat a repicar convidant a la pregària. He volgut encendre dues llumetes: una per la mil·lenària llengua catalana nostrada, per la seva supervivència i estima; l’altra per la senyora del bus, amb el desig que no defalleixi en la seva estima al seu país i la fidelitat a la seva identitat.