Campanes: la veu de Déu
Fa temps que hem perdut el llenguatge de les campanes. Fins no fa gaire, la vida dels pobles i dels barris a les ciutats estava regulada i organitzada pels tocs de campana. Cada esdeveniment tenia un toc propi que la gent identificava i entenia. El temps d’oració, de feina i els de festa i dol estaven marcats pel seu so. Durant segles, les campanes ens varen transmetre sentiments de comunitat, alhora eren un canal de comunicació espiritual amb Déu. Aquella capacitat de transmetre informació ha minvat amb el pas del temps. La modernitat va arrasar campanars, campaners i campanes. Va arribar l’electrificació i la simplificació dels tocs va desvirtuar un llenguatge que ens era proper. Senzillament, vàrem canviar els canals d’informació i els sistemes de codificació.
Mentre treballava i cercava els materials per escriure l’article dels infants albats, vaig trobar i escoltar els batalls i repics d’un món esmicolat, inexistent. No sé com, però d’alguna manera vaig connectar i vaig sentir el ressò del temps. Ha estat un viatge al paisatge sonor del passat! Tots, quan escoltaven les campanes podien sentir el mateix alhora. Encara que pugui semblar una afirmació excessiva, pens que durant segles les campanes han esdevingut les bandes sonores de l’eternitat, revestides d’ànima pròpia. Sí, les campanes tenen veu i amplifiquen aquesta veu per tal que arribi al poble. Aquesta qualitat d’actuar com intermediàries fa que siguin quelcom més que un objecte i puguem dir que tenen ànima. Realment, dins la necessitat dels humans de retrobar la immortalitat perduda i de proclamar la veu de Déu, les campanes han estat l’eix de connexió. Pedra, fusta, bronze i vent han repicat melodies juganeres o solemnes que han alçat la veu dels humans, amb un intent desesperat de trobar i acceptar el joc de la finitud amb el desig majestuós de la immortalitat.
Cada poble i cada campanar tenia la seva manera peculiar de tocar. Ha estat una riquesa patrimonial molt fràgil, ja que els tocs s’han transmès oralment i per imitació. La desaparició dels campaners ens ha conduït a l’oblit i la desmemòria. Només hem pogut trobar un document que explica i detalla l’art del toc de campana a la Seu de la Ciutat de Mallorques. El va publicar la Societat Arqueològica Lul·liana el 1957 i anava signat per mossèn Bartomeu Nigorra; un article que és una vertadera joia. Dins aquest context ric i variat, les campanes han servit per anunciar i acomiadar els infants albats (aubats) al llarg del temps. Eren considerats albats fins als set anys de vida, quan suposadament ja assolien l’ús de raó i solien complir amb el preceptiu sagrament de la comunió. Al llarg del segle XIX, a Mallorca, la llista d’infants albats morts als padrons d’habitants era interminable. Les morts gestacionals eren invisibilitzades, com si mai no haguessin existit.
Josep Lluís Riera, un estudiós i referent dins el món de les campanes, em comentava que a Porreres, fins als anys 70 del segle passat, el toc d'albat es feia amb una campana determinada, allà li deien quarta, voltant-la seguidet i de tant en tant, s’intercalava una batallada de la campana grossa. A sa Pobla, la mort dels infants o nadons era repicada per les campanes que tenien per nom “n’Angelina i na Bàrbara”. A la parròquia de la Santíssima Trinitat de Palma, actualment l’única amb campaner, toquen a glòria senzill. Curiosament, a Eivissa –segons Isidor Macabich– hi havia el costum que –en el cas de la mort d’un albat– era el padrí jove qui treia el petit fèretre de la casa mortuòria; i si hi havia suficient nombre d’infants a la casa, eren ells qui el traslladaven al cementeri. Aquest costum que ara ens resulta increïble i llunyana, també era usual a molts de pobles de Mallorca fins ben entrat el segle XX. Al País Valencià tenien per costum fer dos o tres tocs de batall i un repic llarg per nadons segons si eren mascles o femelles.
Tocs lents i malenconiosos, tocs de dol, tocs d’agonia, tocs d’ànimes, tocs de morts o de difunts. Contraposats al toc de l’àngel o al toc d’albat. Fa poques setmanes que vaig pujar a la torre campanar de sa Pobla, construïda al segle XVI. Era un dia de tempesta intensa. A l’horitzó tot era gris. Mirant en direcció a Búger, queien llamps vermellosos que unien terra i cel. El batall va tocar la campana o senyal, una vegada i una altra mentre pensava en les mares, els pares adolorits i en les petites vides truncades que no podrien escoltar la veu de Déu. No volia entendre, senzillament, mirava absort, la pluja que entrava per les arcades i en banyava el rostre. Sentia la vida regalimar amb la meva gratitud.
