Camus, propagandista antinazi

Per tractar-se la tuberculosi, Albert Camus va deixar Algèria i l’any 1942 es va instal·lar a la França ocupada. Acabava de publicar 'L’estranger' i 'El mite de Sísif'. Coherent amb el valor que donava a la responsabilitat individual, tot i la concepció existencial –l’absurd– que tenia, tot d’una es va comprometre amb la resistència. En aquest sentit, les 'Cartes a un amic alemany' –traducció de Míriam Cano, pròleg de Xavier Antich i epíleg de David Fernández– varen ser escrites i publicades clandestinament, per tenir una utilitat combativa. Camus, com a propagandista, no recorre a l’arenga bèl·lica, ni a les proclames maniquees, ni al salvavides curterminista dels dogmes ideològics, sinó a la reflexió moral, l’argument ètic, la reflexió filosòfica i la poesia. Concebudes com quatre cartes dirigides a un amic alemany (fictici) amb qui s’ha barallat per la militància nazi d’aquest, escriu per animar els seus lectors, companys de lluita: per enfortir-los el nervi moral i la musculatura intel·lectual. Així, al patriotisme exaltat, la fúria bel·licista, l’aspiració unanimista i el dogmatisme cruel i sense fissures dels nazis, hi contraposa un patriotisme serè i escèptic, un coratge guerrer tintat de noblesa fatalista, una assumpció del matís i el dubte, i una reivindicació humanista de la justícia. Vosaltres, nazis, teniu la força, però nosaltres tenim la dignitat i la raó, ve a dir. El llibre, però, té una flaca. Camus fa creure que la fulminant ocupació nazi de França es va produir per escrúpols i seny francesos, perquè França va renunciar a “la grandesa que brolla de la sang i la mentida”. És una manera de blanquejar l’arrogància, la permissivitat, l’aïllacionisme i l’equidistància de la França de preguerra. Cert que al pròleg d’una edició italiana va dir que el “nosaltres” del llibre fa referència als “europeus lliures”, no als francesos. Però ell, en escriure-ho, per força sabia que la gent es prendria el “nosaltres” per un “nosaltres, els francesos”. Quan parla des de la moral i la filosofia, Camus és el millor Camus. Quan parla des de la història i la política, aquí és quasi De Gaulle.