Canadencs astorats
De l’espionatge indiscriminat, via Pegasus, contra independentistes, a la fabricació de proves falses per part de la policia patriòtica espanyola, amb la finalitat d’incriminar líders independentistes catalans. Villarejo ha tornat a fer ús del seu arsenal d’àudios i ara podem escoltar-lo comentant amb qui va ser ministre d’Interior, l’inevitable Jorge Fernández Díaz, els detalls de les operacions per entrampar la família Pujol o enviar a la presó qui va ser el president del Barça, Sandro Rosell.
El problema és la impressió de desgavell que desprèn l’estat espanyol, la sensació que no són els governants els que manen damunt les clavegueres, sinó just al contrari, que són les clavegueres les que dicten el curs de la política. Que les noves revelacions de Villarejo surtin a la llum, via El País en aquest cas, la mateixa setmana que es prepara el retorn a casa d’un rei corrupte mentre la justícia espanyola torna a quedar ridiculitzada pel desenllaç del cas Valtònyc, i després de setmanes en què el govern d’Espanya s’ha ofegat en la seva pròpia ineptitud per gestionar el cas Pegasus (o el Catalangate, diguem-ne com vulguem) multiplica aquesta percepció. Però, encara que els fets no s’amunteguessin d’aquesta manera en l’aparador de l’actualitat, el resultat seria el mateix. Un panorama d’autoritarisme, arbitrarietat, desordre i brutícia impossible de dissimular i de justificar, mal embolicat en la bandera espanyola sota l’etiqueta de protecció de la seguretat de l’Estat.
No és que ens sorprengui gaire que la policia patriòtica espanyola (l’existència de la qual va arribar a ser reconeguda fins i tot per Pedro Sánchez) es dediqui a fabricar proves falses contra enemics polítics de l’Estat, perquè a posta és una policia patriòtica. A més, ja n’hem llegit i escoltat a bastament, de falsos informes, falsos atestats i falsos testimonis (fins i tot davant del Tribunal Suprem, que els acceptava amb complaença) d’agents i comandaments de la Policia Nacional i de la Guàrdia Civil. Ara bé: de fet això, que ni tan sols ens en sorprenguem, també és indicatiu de quin és el nivell de l’exigència democràtica a Espanya. Un país on el frau fiscal a càrrec del cap de l’estat és ventilat com les petites minúcies d’un líder democràtic exemplar, on la ministra de Defensa afirma que és lògic espiar els telèfons d’aquells que defensen una determinada opció política, i on es confon deliberadament l’opacitat i la guerra bruta amb la defensa dels ciutadans i de les seves llibertats.
Fa uns dies el director de Citizen Lab, el canadenc Ron Deibert, s’exclamava en una entrevista a The Guardian del fet que el Catalangate i l’afer Pegasus no hagin tingut conseqüències polítiques a Espanya. Em va recordar una compatriota seva, l’escriptora Naomi Klein, que en el seu moment es feia creus que els líders independentistes poguessin ser empresonats com ho acabaven de ser Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. “Al Canadà cauria el govern”, comentava. Canadencs astorats davant de la democràcia plena i avançada espanyola.
