La cançó del pirata
Que el Tribunal de Comptes vulgui embargar, amb la falsedat de la prevaricació, els líders de l’1 d’Octubre, és posar, com han dit molt bé dirigents del Partit Socialista, “pedres al camí”. És un tribunal que actua “per Espanya”, provant d’escapçar, com deia la Soraya, pensant que es tracta d’escarmentar els catalans, que en tot el que fan (“Los catalanes hacen cosas”) hi ha el pecat original. Van per lliure, n’hi ha de franquistes, estan desfermats i, com que periodistes europeus i americans s’han escandalitzat per la bogeria, han hagut de fer públic un document –excèntric, inusual, lluminós– on asseguren que “són imparcials”. És com si jo o vostè féssim una roda de premsa per assegurar que som nets i que ens dutxem cada dia. En fi, quan s’és net no cal. Només quan es bruteja.
Que els llastimosos líders de Vox i Ciudadanos s’hi aferrin, com DiCaprio a la controvertida i àmplia fusta que es va quedar, en exclusiva, la Kate Winslet, ja s’entén. El plate spinner no pot deixar de moure el pal o el plat li cau al cap i hem d’anar a urgències. És més curiós que, per coses de família, s’hi aferrin els del PP. Es tracta d’un saqueig. I estaria bé saber, ja que es tracta d’un saqueig, on aniran a parar els moltíssims diners d’interessos que generaran aquests avals, mentre estiguin en poder dels pirates. Quanta pasta és en interessos? A què la dedicaran? A sous? A incentius? A fons d’inversió? De què serviran els interessos dels euros que donaré a la Caixa de Solidaritat? ¿Val la pena que els entreguem en un maletí o una bossa d’esports?
