La Candelera

Aquest diumenge és la Candelera, festa cristiana que commemora la presentació del Nen Jesús al Temple de Jerusalem i la Purificació de la Mare de Déu, tal com manava la llei jueva. Quaranta dies després de Nadal, després del naixement, després del part, calia anar al temple a complir aquesta prescripció. I així es va fer. El ritual cristià disposa la benedicció de candeles que, repartides entre els fidels, després, durant la lectura de l’evangeli s’encenen. M’agradava molt aquest moment, tenir a la mà aquella candela encesa amb aquella flameta que oscil·lava i ens il·luminava la cara.

Això de les candeles ve precisament de la paraula llum que és la base teològica del text que es llegeix. L’evangeli de sant Lluc ens explica que a Jerusalem hi vivia un vell savi i temorós de Déu, Simeó, que sempre demanava a Déu que no el deixés morir fins que veiés la salvació del seu poble. Simeó, quan va veure el Nen va exclamar: “Ara ja pots deixar morir en pau el teu servent, Senyor, perquè els meus ulls han vist la teva salvació. La que has preparat davant de totes les nacions: llum que es revela davant de tothom i glòria del teu poble Israel”. Aquesta llum és la que dona origen a les candeles i les candeles són les que bategen la festa.

Abans era una festa molt popular, la que marcava el final del cicle de Nadal. La tradició era que el pessebre s’havia de mantenir fins a la Candelera, que era el dia de desfer-lo. També tenia un component meteorològic. Als catalans ens agrada això del temps i ens vam empescar la dita famosa: “Si la Candelera plora, el fred és fora; si la Candelera riu, el fred és viu”. És a dir que, si plou, s’ha acabat l’hivern, i si fa sol, encara ens esperen dies de fred i gel i tremolor. De fet, la Candelera és, per als catalans, com el dia de la marmota per als americans. Si quan la marmota surt del cau on ha hivernat es veu la seva ombra, s’ha acabat l’hivern. Si no fa ombra, vol dir que no fa sol, o sigui que el mal temps encara durarà. Bé, em sembla que va així, no ho sé exactament, tot i que ara els nostres polítics i sobretot la legió de tertulians que pobla el país, em sembla que hi donen un altre sentit. Els agrada dir: bé, això és el dia de la marmota. I es queden tan panxos. I sembla que tothom entén de què parlen. Jo no. M’estimo més la referència meteorològica de la nostra Candelera, amb la preciosa i profunda història que porta al darrere. I que a més podem decorar amb la parella de tórtores i la parella de colomins que s’havien de dur al Temple per a la Presentació i la Purificació, i sobretot amb les precioses pintures que el tema ha inspirat, sobretot a Mantegna i a Bellini.

És curiós, sempre ho he pensat, això del número quaranta. Quaranta dies després de Nadal és la Candelera. La Quaresma també té quaranta dies. Jesús va pregar al desert durant quaranta dies. Els metges et posen en quarantena si tens una malaltia infecciosa. Em sembla que si et trenques una cama, posem-hi, te l’enguixen quaranta dies… No ho sé, perquè mai no m’he trencat res, encara. Per què precisament quaranta? I no quaranta-dos? O trenta-vuit? Aquesta fragmentació del temps en etapes, períodes, suposo que obeeix, o obeïa, a la necessitat d’evitar l’avorriment. Els astres hi ajuden, nit i dia, solsticis i equinoccis, lluna nova i lluna plena, estiu i hivern, primavera i tardor. I ja dins l’organització cristiana de la nostra civilització, l'advent i Nadal, Quaresma, amb el seu Carnaval preparatori, Setmana Santa, i dins d’aquesta, el tridu pasqual… i si a tot això hi empeltem les festes locals, els patrons i les patrones, les commemoracions polítiques, i les comercials, Sant Jordi, l’Onze de Setembre, Sant Valentí, el Black Friday, tot són dates assenyalades, amb les seves obligacions i els seus rituals. I ara només ens faltava el dia de la marmota!

Em sembla que era Carles Riba que va parlar d’allò de “la sublim monotonia / d’un dia darrere un dia.” Un temps sense festes, sense entrebancs. Quin avorriment! O no.

No sé si riurà o plorarà, aquest any, la Candelera. Diumenge ho veurem. De moment, aquí, en aquest racó de l’Empordanet (jo sempre he cregut que era la Selva), de moment fa vent, un vent calent i molest. Què farà demà? Segons la previsió dels homes del temps (suposo que aviat n’haurem de dir les persones del temps) i la previsió dels telèfons (que en saben molt), la Candelera riurà estrepitosament. Tenim hivern per davant, doncs. Fred i temps ensopit. Que bé! Soc absolutament partidari dels dies ensopits. S'hi fa molta feina.