Cànnabis, manicura i carcasses de mòbil

Podria tractar-se del títol de la llargament esperada i encara no escrita mai gran novel·la sobre Barcelona, però es tracta d’una descripció de la realitat. Per ordre del senyor alcalde, es fa saber que al districte de Ciutat Vella de Barcelona ja no es podran obrir més comerços de cànnabis, manicura i carcasses de mòbil, fins ara aixoplugats a l’ordenança municipal sota els nobles epígrafs d’herboristeria, tractaments de bellesa i accessoris de telefonia.

A l’Eixample, els nostres edils podrien fer un pensament semblant, però allà el trio a considerar podria ser brunch, bugaderies 365 i súpers 24/7, negocis que, sense prohibir explícitament l’entrada (de moment) al (minvant) veïnatge local, estan enfocats cap als passavolants dels pisos turístics, que tant necessiten rentar-se els calçotets com comprar-se un gelat a les tres de la matinada. Als del brunch els reconeixereu per les cues que s’hi fan els caps de setmana, i els súpers no tenen confusió possible: us enlluernaran, literalment, amb una lluminària espatarrant i un cartellam fosforescent fet amb lletres de pal que podrien inspirar el segon volum de l’obra «La Barcelona lletja» de l’eximi Lluís Permanyer, en el supòsit que el bon gust de l’autor pogués suportar els dits cartells.

Ara bé, sent veritat que les noves clienteles i els preus disparats dels lloguers de les botigues han anat acabant amb el comerç tradicional, no perdem de vista altres factors com l’èxit de la compra en línia (la gent ja no mirem aparadors, l’aparador és al mòbil) el repartiment a domicili, i la falta de relleu generacional local. La botiga és sacrificada en hores i en caps de setmana, i ha d’agradar molt. Per això, en aquests nous comerços, us atendrà, amb més o menys traça, personal vingut de lluny que, en alguns casos, fa la feina que nosaltres no faríem.