Sobre cans, traumes i els despertadors de les veïnes

Ara fa un any i mig que vaig adoptar Tizo –ja venia amb aquest nom i, com que hi respon, no l’hi hem canviat. El vaig veure un matí de juliol a la pàgina web de Natura Park amb cara trista, unes orelles enormes ben aixecades i un posat de fanfarró que va provocar que l’anàs a cercar en menys de 24 hores, sobretot quan vaig llegir que era un dels cans que estaven tancats allà des de feia més temps i que era un padrinet de deu anys. No vaig poder entrar a la canera a conèixer-lo, cosa que em va fer malpensar, perquè sempre he concebut aquests llocs com a camps de concentració animal, com a espais d’abandó i tristor. Vaig esperar a la porta i Tizo va sortir com un llamp, estirant la corda i arrossegant una treballadora que em va oferir una passejada de 30 minuts abans de decidir si l’adoptava o no. Però el ca i jo ja havíem establert contacte visual, i jo només necessit mirar els ulls d’un ca o d’un moix per sentir que l’amor m’embriaga sense remei.

Vàrem anar a passejar i ho vaig veure clar: el meu nou fill pelut no estava bé. Anava d’un costat a l’altre del camí ben nerviós i estirant d’una manera desmesurada –he tingut problemes musculars des que Tizo viu amb mi. Però el pitjor va arribar amb el primer ca que ens vàrem creuar, perquè vaig descobrir que era capaç de lladrar amb un volum i un to agut que no havia sentit a la meva vida i que va ressonar per tot el terme municipal de Santa Eugènia. Perquè el meu ca lladra com si hagués de donar sortida a tota l’angoixa del món.

Després d’aquest temps, Tizo s’ha fet famós al poble on visc. La veritat és que no és gaire popular en el bon sentit de la paraula, i molts veïns ens miren amb mala cara quan passejam. Ell continua estira que t’estira i lladrant a tots els cans que ens creuam, que no són pocs. He cercat totes les rutes possibles per minimitzar el nostre impacte, però sempre m’acab trobant un animal en voltar un cap de cantó. No hi ha solució, llevat de cada matí, que ens dedicam a anar pel camp una hora per lladrar i estirar tot el que ens vingui de gust. Perquè Tizo no ho va passar bé abans de venir a viure a ca meva. Ell no m’ho pot contar, però els problemes de pell per les puces, les dents llimades –potser de mossegar una reixa– i els crits de por quan faig segons quins gestos, encara que no tinguin a veure amb ell, em diuen que la seva vida no ha estat gens alegre en el passat. De vegades em deman què hauria passat si l’hagués adoptat algú que no hagués estat disposat a esforçar-se per entendre que hi ha coses que no es poden controlar, i em pos trista sense motiu.

Hi ha hagut dues fites en la nostra relació. Una va ser la tercera i darrera vegada que es va escapar. Vaig sortir a correcuita darrere d’ell i, per primer cop, es va aturar i va venir cap a mi quan el vaig cridar. Per descomptat, l’abraçada va ser enorme. I la segona, quan vàrem descobrir que hi havia una veïna agraïda pel renouer que provocam: “M’he llevat el despertador horrorós gràcies al teu ca! Quan passau, ja sé que són les 7 h”.