Canten, però no escriuen
Quines són les condicions laborals dels escriptors i traductors en la nostra llengua? És una possibilitat, per a ells, la dedicació exclusiva al seu ofici? Aquesta mateixa setmana, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha publicat una nova edició de l’estudi Escriure en català i les xifres canten: només el 22% dels escriptors i traductors del país poden dedicar-se de manera exclusiva a la seva professió.
L’estudi, que hem elaborat Carme Ros, coordinadora de l’entitat, Miquel Cabal, tresorer, jo mateix com a president i l’empresa d’investigació social APLICA, ha tingut un rècord de participació inèdit en els Països Catalans i a tot l’estat espanyol: 665 escriptors i traductors han respost l’enquesta, un 38,8% de socis de l’entitat. Per donar només una altra referència, el darrer estudi homòleg a aquest en l’àmbit estatal, el Libro blanco del escritor, elaborat per l’Asociación Colegial de Escritores l’any 2019, incloïa 603 entrevistes. Dades que confirmen dos aspectes ben rellevants: per una banda, la necessitat de publicar estudis com aquest de manera periòdica (fins ara se n’havien publicat dos, als anys 2007 i 2014), i per l’altra, la gran fidelitat que l’enquesta presenta en termes de representació dels autors del país.
Havent aclarit això, basta fer una ullada a les dades per constatar que el context general no és bo. Al fet que només un de cada cinc autors literaris es dedica exclusivament a la literatura s’hi ha d’afegir que just un de cada quatre escriptors i traductors obté més d’un 15% d’ingressos provinents de la literatura entre els seus ingressos econòmics anuals. També és rellevant veure com sis de cada deu autors en català participen habitualment en activitats i festivals literaris, però d’aquests un 21% no percep mai cap remuneració per fer la seva feina i un 50,9% només cobra de vegades. Els números s’animen, encara que no excessivament, si ens fixam en el perfil dels traductors: tres de cada deu es dediquen de manera exclusiva al seu ofici, i aquests tenen més formació que els escriptors. A més, i després de molts anys de lluita, la seva visibilitat a les cobertes i als crèdits dels llibres augmenta considerablement des de l’estudi anterior.
Menció a banda mereixen les dades de les Illes Balears, amb un grau molt més gran d’autodidactisme, un 34,8% d’autors que no signen mai contractes editorials o que només en signen de vegades i cap traductor illenc (cap!) amb dedicació exclusiva al seu ofici.
En comparació amb els estudis del 2007 i del 2014, els autors literaris en llengua catalana estam més formats, més professionalitzats… i també més precaritzats. Feim equilibris per publicar de manera assídua, col·laborar amb els mitjans, fer docència, fer crítica o participar en activitats de difusió, però aquestes tasques no sempre són remunerades. Us imaginau un altre àmbit professional que tengués aquestes condicions? Com deia al principi, les xifres canten. També està clar que no escriuen: així, qui s’hi voldria posar?