El canvi climàtic dels pobres

Llegia aquests dies unes declaracions d’algú amb poder (econòmic) que deia que “no s’ha de sucumbir als qui volen canviar el model”. Solen ser les típiques declaracions de qui obté beneficis fins i tot en temps de crisi, i per tant no té ni el més mínim interès a canviar res, per molta emergència climàtica i social que patim. Sempre m’han interessat més les declaracions de qui sovint no té ni tan sols la possibilitat de fer-les. De les víctimes invisibles del model que alguns volen mantenir a tota costa, que no són poques. Dels danys col·laterals del sistema, que en diria algú, i que són gent amb cara i ulls massa sovint difuminats per les estadístiques oficials.

Si bé és obvi, i així ho (re)clama la comunitat científica, que s’ha de canviar el model perquè el capitalisme és incompatible amb la supervivència del planeta, es parla poc de la dimensió social del canvi climàtic. Sí, una mica de les grans tendències: que els països rics som els responsables de les emissions -també els que vivim del turisme i de la crema de combustibles que no cessa-, i que els països empobrits i recolonitzats són els que en pateixen les conseqüències, amb illes que ja comencen a desaparèixer i desplaçaments de milions de persones que fugen dels desastres climàtics, la desertització o els conflictes entorn de l’accés a recursos bàsics com l’aigua.

No s’ha escrit tant –ni se’n parla– sobre com el canvi climàtic afecta els pobres a casa nostra, al ‘primer món’; la gent sense recursos o en situació de vulnerabilitat social. Com interseccionen la pobresa i les vulnerabilitats amb el canvi climàtic i els seus impactes? Doncs de moltes maneres, amb una correlació directa amb les condicions de vida i de benestar social.

Una d’elles són les condicions d’habitabilitat. El drama del gairebé impossible accés a l’habitatge per a bona part de la població fa que moltes persones i famílies hagin de compartir habitatge i fins i tot habitacions; molts dels habitatges construïts a Palma i als principals municipis de les Illes als barris obrers als anys 60 i 70 no són de les millors qualitats constructives, la qual cosa té conseqüències en termes d’aïllament, ventilació i, al cap i a la fi, d’habitabilitat. Això, sense tenir en compte altres elements com l’urbanisme, que condicionen l’accessibilitat a aquests barris, a espais verds que compensin la manca d’espai lliure dins els mateixos edificis, etc.

En relació directa amb l’anterior, i amb els ingressos de les famílies, l’accés a l’energia, novament en un context de preus desorbitats, i quan ja hem normalitzat, des de l’anterior crisi, conceptes com el de pobresa energètica. Molta gent s’endeuta per pagar la factura elèctrica i no pot compensar ni amb calefacció ni amb refrigeració impagables els moments de xoc climàtic com onades de calor i de fred malauradament cada cop més freqüents. Parlar d’autoconsum o d’accedir a subvencions per posar plaques solars és, per a milers de famílies de les Illes, una pel·lícula de ciència-ficció.

La salut també està condicionada pels elements socioclimàtics . Molts barris perifèrics es troben aferrats a l’autopista o disposen de pocs espais arbrats i oberts que actuïn com a captador de CO2 i pulmó verd, i per tant la qualitat de l’aire és molt pitjor que la de Son Vida, per posar-ne un exemple. Una altra qüestió que també té a veure amb la salut és la qualitat dels aliments que consumim. Els aliments ecològics i de proximitat no formen part dels circuits convencionals de consum de les zones i barris vulnerabilitzats, i això té repercussions tant en termes d’emissions com de salut. Parlant de salut, també podem parlar de salut laboral, cada vegada amb més treballadors morts per cops de calor.

Finalment, hi ha elements de gènere que ho travessen tot, perquè les dones solen optar, gràcies a les inexistents polítiques de conciliació i a la poca corresponsabilitat dels homes, per feines més precàries, sovint informals, i més a prop de la llar i l’escola dels fills i filles. Des de la Cimera de Rio del 1992 que se’n parla, de la importància del rol de les dones en el ‘desenvolupament sostenible’, però encara és hora que les polítiques públiques incorporin les cures a la cadena de valor econòmica, com planteja el feminisme.

De vegades un té la sensació que a l’esfera pública se senten amb més força les veus dels negacionistes del canvi climàtic que les dels qui en pateixen les conseqüències. Solen ser els mateixos negacionistes del canvi de model i de l’existència de les desigualtats per molt que la distància entre rics i pobres sigui cada cop més gran, també a casa nostra. Per això, una de les condicions imprescindibles per a una transició justa és la mirada dels pobres. Que les polítiques climàtiques incorporin una mirada social i les polítiques socials atenguin el clima.

David Abril és professor de la UIB