El canvi de paradigma bancari
La manera com els ciutadans ens relacionem quotidianament amb els bancs ha canviat radicalment en els últims quinze anys. La moneda i el paper moneda estan desapareixent, substituïts pel diner digital i el pagament tant via targetes com cada cop més pel mòbil. Al moneder ja no hi portem cash. No ens cal. Aquest canvi, de retruc, també ha comportat una reducció dràstica d'oficines bancàries i de caixers automàtics. Els necessitem molt menys: a Catalunya han desaparegut gairebé 8 de cada 10 oficines des del 2008. Portem l'oficina a la butxaca, al mòbil. Si a tot això hi afegim les conseqüències de la crisi financera mundial a remolc de la fallida de Lehman Brothers, ja tenim el canvi de paradigma dibuixat.
En pocs anys ha canviat tant el tracte dels bancs amb els clients com el mateix negoci bancari: abans ens atenien físicament i personalment i feien caixa sobretot amb el préstec de diners, en especial unes hipoteques que van acabar provocant l'esclat de la letal bombolla immobiliària; ara ens atenen digitalment –nosaltres al mòbil o a l'ordinador de casa– i fan sobretot negoci amb altres productes, per exemple amb les assegurances, però també amb electrodomèstics: els tipus baixos fixats pel BCE han reduït molt la rendibilitat del negoci bancari clàssic. Abans hi havia moltes entitats; ara, després dels processos de rescat, sanejament i concentració, amb una aportació multimilionària de fons públics, són ben poques. La forta presència ciutadana dels bancs, que durant dècades van ocupar llocs cèntrics i preeminents en ciutats i pobles, s'ha reduït dràsticament (Espanya va arribar a ser el país del món amb més oficines), cosa que s'ha produït en paral·lel a la sotragada que ha sofert el prestigi de les entitats fruit d'una crisi que va enfonsar l'economia: una època batejada com la Gran Recessió, durant la qual l'atur es va arribar a enfilar per sobre del 26% (el 2013) i l'austeritat va comportar fortes retallades socials. La importància sistèmica dels bancs va obligar el seu salvament i reconversió per evitar una fallida tècnica general. Avui el sistema bancari estatal torna a estar estabilitzat, i ha tingut un paper crucial per ajudar a superar la crisi del covid: a Espanya s'ha passat de 62 entitats a 8, més sòlides però amb menys competència.
Però tota aquesta crisi i aquest procés accelerat de canvi de model han deixat algunes seqüeles. Molts treballadors del sector han perdut la feina, sovint amb prejubilacions avantatjoses; en alguns casos també s'han reinventat laboralment. I pel que fa a la ciutadania, no tothom s'hi ha adaptat. Les persones més grans, que no han pogut agafar el tren de la digitalització, són, d'alguna manera, víctimes col·laterals del canvi de paradigma. I cal que siguin ateses: d'aquí que es busquin solucions, com ara les futures oficines mòbils per als pobles que s'han quedat sense banc.
