Barcelona i Milà: on s'acaba la ciutat?

Aquests dies, aprofitant la celebració de la quarta edició de la Biennal de Pensament i amb la col·laboració de la CUIMPB i del CCCB, hem establert un diàleg entre Milà i Barcelona que ha confirmat, d'una banda, els grans paral·lelismes entre les dues ciutats i, de l'altra, la gran i poc visible transformació que està canviant la fesomia i la manera de ser d’una ciutat i l'altra. Com deia el professor Alessandro Balducci en el debat que tinguérem a la Model, “aquests canvis invisibles estan fent més invivibles les nostres ciutats”.

No tenim ciutats preparades per al canvi climàtic que cada cop patim amb més intensitat. Els barris de les ciutats amb més problemes econòmics i socials no sempre tenen una dotació d’espais verds que compensi uns habitatges poc preparats per a temperatures extremes. Si ja ens passa que hi ha diferències d’esperança de vida molt significatives a pocs quilòmetres de distància, si ara hi afegim una freqüència més gran d’episodis de calor, vent, pluja o fred extrems, les coses no aniran millor.

La digitalització, també invisible, està modificant la nostra manera de viure, treballar, comunicar-nos o disposar de tot el necessari per subsistir. Amb la digitalització massiva podem prescindir de la densitat com a valor que ens acostava a tot allò que necessitàvem i, en canvi, ens facilita i multiplica la mobilitat. Pensàvem que no caldria que ens moguéssim tant, però, de fet, el que passa és el contrari, ja que tot el que necessitem per estar connectats es mou amb nosaltres. La digitalització canvia els nostres hàbits i és al mateix temps oportunitat i amenaça. Oportunitat per facilitar l’aprenentatge, la connexió i la innovació. Amenaça per a molts llocs de treball, per una creixent obsolescència del que sabíem, amenaça pel que té de reforçament de la individualització, en un espai com la ciutat pensat precisament per estar junts i créixer interactuant.

Tant Milà com Barcelona estan acostumades a rebre grans onades d'immigrants. Primer els que arribaven del sud, buscant feina i millorar la seva perspectiva vital en ciutats capdavanteres en plena revolució industrial. I, molts anys després, immigrants vinguts de qualsevol lloc del món per tal de cobrir les feines de serveis que els locals estan menys disposats a fer, sigui en l’hostaleria, en la cura de persones grans o en altres serveis intensius de mà d’obra. Els milers de persones de fora, gairebé sempre dones, que treballen a les llars, fent les feines de casa, cuidant persones grans i discapacitats, constitueixen una població invisible però cada cop més determinant per encarar els reptes demogràfics als quals estem abocats. El canvi demogràfic i la presència de nous ciutadans vinguts d’arreu fan imprescindible a totes dues ciutats encarar el tema de l’habitatge, tot i que la situació és més dramàtica a Barcelona pels efectes depredadors del turisme.

En aquest intercanvi de mirades i de recull d’experiències, van aparèixer també algunes preguntes significatives. ¿Cal recuperar la pulsió industrial i manufacturera que ha estat un signe distintiu de les dues ciutats? La resposta cal situar-la en els canvis provocats per la pandèmia, que ha posat en relleu a tot Europa la necessitat de reforçar les capacitats pròpies de producció dels elements més estratègics i necessaris, evitant la dependència. És tot un crit d’alerta en relació amb l’onada de deslocalització a la qual ens havíem acostumat, i que ara ens retorna com un bumerang. I parlem no només de productes de primera necessitat, sinó de temes que afecten molts segments de producció. Cap de les dues ciutats (si les entenem com les ciutats reals, que conformen les dues regions metropolitanes, amb dimensions similars i aplegant cadascuna poc més dels 5 milions d’habitants) ha perdut la seva tradicional força industrial, tot i canviar de model diversificant sectors.

Però una pregunta que se’ns va plantejar és: “De quina ciutat parlem?” ¿De la ciutat definida en els límits administratius i polítics a partir de la qual establim el sistema de representació i de govern democràtic? Més aviat ens referim a la ciutat real. A la ciutat invisible des del punt de vista formal i administratiu, però permanentment viscuda com a tal pels que s’hi mouen constantment, vivint en un lloc, portant els fills a una escola d’un altre lloc, treballant a una tercera localització, canviant constantment de “ciutat” però vivint sense discontinuïtat en un mateix teixit urbà. Una trama contínua i real, però invisible a efectes representatius i de govern.

La ciutat formal ja no és la ciutat real. I els problemes tradicionals de les grans ciutats es traslladen a la resta de la trama urbana, però, en canvi, els recursos de la gran ciutat (que acumula precisament per la seva centralitat) no es traslladen a la resta del territori que en pateix les conseqüències però que no en gaudeix directament els avantatges. Hauríem d’aconseguir fer més visibles els problemes que compartim, per així ser capaços de donar-hi respostes que facin que tot el que ja és urbanitzat sigui també ciutat a tots els efectes.