Canvia o mor

A les nostres societats el canvi s’ha convertit en una indústria. Sembla que tothom vol canviar o, per dir-ho d’una altra manera, millorar. D’aquí la dèria per la psicoteràpia, o pels gimnasos: més enllà de la salut mental i física, del que es tracta és de voler fer un canvi, que se suposa que sempre serà ‘cap a millor’. La filosofia implícita del canvi, que amb això és clarament aristotèlica, ens ve a dir que tots tenim potencial per esdevenir alguna cosa diferent, i millor, del que som ara. Canviar se suposa que és progressar, de la mateixa manera que, volem imaginar, ho fan les societats, que en principi volen ser més justes, integradores i pacífiques. Però, què és, el canvi? Què canvia, quan canviem? Podem canviar? Què canvia quan una societat democràtica tria un líder autòcrata? I quan una dictadura cau o evoluciona i esdevé una democràcia? Què ha canviat des que vivíem en coves a ara, que vivim a gratacels? Quin canvi de fons hi ha entre el primer Sàpiens que va tenir una idea de canvi i Elon Musk?

Són qüestions entretingudes, que demanen ponderació filosòfica i tacte humanista, i que Pere Antoni Pons s’ha encarregat d’esplugar en un breu assaig tan punyent com desacomplexat (Caure del cavall. Una cartografia del canvi. Editorial Fragmenta, acabat de publicar). Pons és ben conscient de la magnitud del tema, però en cap moment es deixa esclafar per l’afany de voler-ho dir tot. És un assumpte tan gran que demana concisió, detall i exemples, reals i literaris. L’autor ha sabut il·lustrar els seus arguments amb la vida d’alguns herois del canvi, com Sant Pau i Picasso, a més d’altres artífexs de la transformació dubtosa, com ho va ser el terrible ministre de la policia francesa Joseph Fouché. 

Confrontar figures, posar-les en debat, i a vegades en dubte, és tan estimulant i està tan ben explicat al text que venen ganes de tornar a apropar-se a aquests personatges. A més, pensem el canvi al costat de Lampedusa, de Hawthorne, fins i tot embarcats amb Ramon Llull. Pons és fidel, no cal dir-ho, a la seva manera d’entendre la vida, la història i la realitat; aquest assaig lliga amb la munió de preocupacions que donen nervi i sentit a la seva poesia, a les novel·les que ens ha ofert fins ara i a la seva tasca com articulista. Qui conegui les seves dèries i motius hi trobarà un pas més –endavant i cap a dins–, i qui no pot tastar per primer cop una manera de fer literària que sempre convida a donar-hi un altre tomb. 

Entre el bon ofici, la lucidesa i la convicció vigorosa que hi posa, ens sentim temptats a continuar aprofundint a la seva vora (és un llibre curt que es fa curtíssim). Estem davant d’un molt bon assaig, dels que, a més de fer-nos pensar, fan vibrar amb la seva eloqüència. Ja sabem que els assaigs es basen a temptejar entorn de grans temes, de qüestionar i fer-nos preguntes més que embarbussar-nos amb grans teories o respostes doctrinals. Però Pons sap portar-nos enllà del joc i dels jutipiris argumentals i fer-nos veure paisatges canviants des de posicions eternes, inamovibles. I és que la condició perquè tot canviï sembla ser que tot romangui, al cap i a la fi, estranyament igual.