Professor de la UIBNo sembla que el darrer debat sobre l’estat de la Comunitat hagi estat molt profitós, entre altres coses perquè alguns fa estona que entenen el Parlament com una mena de teatre on cadascú juga el seu paper –com bé ha jugat l’extrema dreta aquesta setmana aquesta carta al Congrés amb la fallida moció de censura–, però també perquè els debats haurien de ser valorats per allò que aporta l’intercanvi de posicions i propostes amb vista a l’acció dels poders públics, i en aquest cas del Govern, perquè aquest desplegui les seves polítiques no sols amb suports suficients i amples, sinó amb pertinència. Per ara, el balanç del debat es redueix a dos titulars: la limitació de les reunions socials a sis persones (que potser acabi quedant curta i tot vist el panorama pandèmic), i l’oci nocturn de la presidenta.
Malauradament, al nostre Parlament ni tan sols s’ha creat, a diferència d’altres, una comissió de treball específica perquè tothom –partits i societat civil– pugui fer les seves propostes, i aquest espai tampoc no existeix en l’àmbit del Govern, que ho confia tot a una més que incerta recuperació econòmica per a la propera temporada i a aprofitar els fons europeus i estatals que puguin arribar per aguantar i assegurar les mesures de legislatura a través del Pla de reactivació econòmica... Reactivar què i com? S’insisteix darrerament en conceptes com el de 'turisme segur', però l’única cosa segura és que el turisme és una activitat presencial per excel·lència, que tornam a ser a les portes d’un confinament a escala europea, i que tampoc no sabem ni quan acabarà la pandèmia ni si en vindrà una altra després d’aquesta.
Així i tot, sembla que alguna cosa deuen intuir els comunicadors que escriuen el discurs de Francina Armengol, perquè, a més de citar convenientment la darrera encíclica del papa Francesc (segur que la ministra socialista d’Economia no ho faria), deu ser la primera vegada que la presidenta parla d’un turisme "amb menys turistes". I és que l’intervencionisme públic no sols és necessari per reforçar els serveis socials, sinó també per fer una política econòmica diferent, i bé faria la presidenta de deixar-se dur pels cants de sirena dels lobbys turístics (que tot i el seu poderío van perdudíssims) i del think-tank de la patronal. Que s’escoltin altres veus, sobretot si s’ha de parlar de diversificació, de reforçar altres sectors econòmics que ens facin menys vulnerables, d’altres economies possibles, de transitar cap a un altre model de societat que situï la vida al centre... A les Illes, tot i que la precarietat i l’estacionalitat imposen ritmes de vida massa vegades incompatibles amb el compromís social, hi ha una societat civil activa i plural que va molt més enllà dels qui no necessiten ningú que els representi. El Fòrum de la Societat Civil presentat fa uns dies és la demostració d’això: entitats prou diverses, que van des del GOB fins al Cercle d’Economia, amb una motxilla acreditada d’experiències i de propostes, disposades a participar del camí que cal iniciar amb urgència cap a un altre model. Una lliçó d’unitat estratègica ara per ara impensable en el món de la política partidista.
En un món on la incertesa ha vingut per quedar-se, allò que cal fer és, com diu el filòsof basc Innerarity, incorporar la gestió del risc a la presa de decisions, i és evident que allò que comporta més risc per a la nostra societat és fer més del mateix (que equival a no fer res), o confiar irresponsablement en una 'recuperació' o 'reactivació' d'alguna cosa que, tanmateix, no tornarà a ser igual. Escrivia l’altre dia el sempre lúcid Boaventura de Sousa Santos que les posicions davant la pandèmia es redueixen a tres: els negacionistes (que són l’expressió de la decadència del sistema i pensen que tot tornarà a ser igual que abans); els gattopardistes (en al·lusió a la novel·la de Tomasi de Lampedusa: aquells que acceptarien les reformes suficients perquè tot pugui continuar com abans), i finalment, els transicionistes (que veuen la pandèmia com l’acabament progressiu d’un model civilitzatori insostenible).
Els assessors de comunicació (que han contribuït a desconnectar la política de la polis en els darrers anys) consideraran que és molt més convenient moure’s entre el negacionisme, sempre que no ens identifiquin amb el Trump de torn, i el reformisme. Però els governants haurien d’assumir que la frustració que això pot generar a curt termini, a més de ser perillosa, no paga la pena, i que és molt més important escoltar, parlar i acordar amb els que treballen fora del teu gabinet; i a les Illes com arreu hi ha moltes veus representatives de molts sectors i realitats amb qui debatre i fer camí, sense excloure ningú. Transitar, cap a on? Aquí hi ha el repte de la política amb majúscules: on decidim entre totes.