Canviar el món o sobreviure-hi
Tendim a creure que vivim en una època de grans canvis. En certa manera és així: la tecnologia està transformant el món. Però en assumptes molt importants, potser fonamentals, seguim al segle XVIII. Em refereixo a com organitzem la nostra societat i com ens governem.
Els filòsofs de l'Atenes clàssica van dedicar bona part del seu treball a definir i valorar conceptes com ara el poder, la participació, la llibertat. És curiós que ara, potser per la convicció col·lectiva que el món i la persona són immutables (hem desenvolupat una aversió profunda, i no del tot injustificada, a les hipotètiques alternatives al capitalisme i a “l'home nou” dels totalitarismes), no ens dediquem a això amb el màxim afany.
El que anomenem “civilització occidental” o “cultura occidental”, és a dir, el nostre marc mental, ha estat gairebé sempre molt més immobilista del que creiem. Podem enumerar tres flamarades transformatives: Atenes, Renaixement, Il·lustració. Poc més.
Alexandre el Gran en té molta culpa. Aquest segle fulgurant d'Atenes, el V abans de la nostra era, en què Sòcrates, el deixeble Plató i el deixeble d'aquest, Aristòtil, demostren els avantatges del pensament lliure, dura poc temps: el que va des de la victòria atenesa sobre Esparta (una de les societats més horribles de tots els temps) fins a la conquesta d'Atenes per part de l'absolutisme macedoni.
Sòcrates ensenya a pensar. Plató (llegeixin La República, un manifest comunista que hauria signat el cambodjà Pol Pot, encara que dirigit en exclusiva a les elits intel·lectuals i morals) suggereix que per millorar l'humà cal millorar abans la societat, començant per la governança i acabant per l'educació. Aristòtil, macedoni i molt conservador, prefereix dedicar-se a fundar la ciència.
La Macedònia victoriosa importa, però, a través dels exèrcits d'Alexandre, les idees perses, lligades alhora amb les de la Xina. S'ha acabat la febril llibertat intel·lectual atenesa, ha arribat l'immobilisme. Orient es filtra a Occident. Apareixen dues noves escoles filosòfiques, l'estoïcisme i l'epicureisme, que, a través de l'apatia, aspiren que l'humà pateixi el mínim possible. (Totes dues segueixen sorprenentment vigents i, afegint-hi una dosi de budisme zen, podem resumir el paquet amb el terme autoajuda). Plató s'hauria horroritzat.
Roma adopta l'estoïcisme (Sèneca), la filosofia perfecta per a un imperi. Pensin en el poema If, de Rudyard Kipling: si ho suportes tot amb indiferència, “teva serà la Terra i el que hi ha”. Tan bonic com absurd. Sèneca és admiradíssim per Pau de Tars, fundador del cristianisme. El mil·lenni en què la religió cristiana s'imposa sobre Occident combina l'estoïcisme de Sèneca amb el conservadorisme aristotèlic.
Aquesta llarga esterilitat acaba finalment gràcies al Renaixement, no tan important pel seu art com pels descobriments científics. Des de l'astrolabi a la impremta, des del microscopi a la brúixola, passant per les armes de foc, la tecnologia trenca totes les costures. El món és explorat i transformat. No canvien encara, però, els mecanismes de governança: l'absolutisme monàrquic, il·lustrat o salvatge, només comença a ser qüestionat amb la Il·lustració del segle XVIII. La Constitució dels Estats Units independents i la Revolució Francesa permeten que les societats es modernitzin tant com la ciència.
Des de llavors, res, tret de l'experiment fallit de la revolució soviètica.
Em diran que els organismes supranacionals, la Declaració Universal dels Drets Humans, la globalització i la unificació europea no són poca cosa. Es tracta de fenòmens importants, sí. Però no hi ha declaració universal que serveixi a Gaza. I segons quin sigui el resultat de les properes eleccions europees, caldrà replantejar-se certes coses que es donaven per feliçment segures.
Pel que fa a la governança, seguim sense descobrir res millor que la democràcia liberal: una persona, un vot. Un sistema que, amb desigualtats cada vegada més grans i en un context en què la frase “lliures i iguals” sona a acudit (aconseguim la igualtat educativa i llavors en parlarem), es degrada i es lliura al poder privat de les tecnologies de la comunicació. La vella democràcia liberal ha esdevingut un sistema més mediàtic que democràtic. Ens aclapara la cacofonia de la propaganda i les mentides. I en comptes de pensar com canviar això, ens refugiem en l'estoïcisme, l'epicureisme, els misticismes babaus i, en resum, en l'art de sobreviure passivament.
No cal esperar que la Xina s'imposi com a imperi planetari. De fet, ja som caricatures orientals.
