La lògica oculta dels aranzels de Trump
Sembla que la implementació caòtica dels aranzels d'importació als Estats Units –dirigits tant a aliats com a adversaris– que està protagonitzant l'administració del president Donald Trump no pugui tenir cap explicació senzilla. Els Estats Units estan perseguint múltiples objectius, sovint contradictoris. Atès que les tendències estructurals impulsen la desindustrialització de les economies avançades, la possibilitat de relocalitzar les fàbriques sembla remota. En canvi, l'objectiu més plausible és el fiscal. L'actual administració dels Estats Units afirma que els aranzels poden generar ingressos, de tal manera que, a la pràctica, els països estrangers estarien subsidiant les retallades fiscals per als contribuents nord-americans.
Probablement molts nord-americans troben aquesta lògica convincent. Al capdavall, què té de dolent anteposar els interessos nacionals? Però, de fet, aquest enfocament té molts problemes. Per començar, el govern dels EUA ignora la probabilitat –més ben dit, la gairebé certesa– de represàlies. Quan els socis comercials responen de la mateixa manera –cosa que sol passar immediatament–, els guanys derivats d'un augment unilateral d'aranzels es redueixen.
L'administració Trump confia que el poder econòmic del país permetrà preservar els avantatges d'aquesta política a pesar de les contramesures adoptades per tercers. Ara bé, sembla que tots els principals socis comercials dels Estats Units s'han unit en contra seva. Negociar amb una economia petita com la de Colòmbia és una cosa, però enfrontar represàlies de la Xina, la Unió Europea i els socis del Tractat entre Mèxic, els Estats Units i el Canadà (T-MEC) alhora n'és una altra de molt diferent.
Aquestes dinàmiques posen en relleu el mateix problema al qual volien donar resposta els acords comercials multilaterals –primer l'Acord General sobre Aranzels Duaners i Comerç (GATT, per les sigles en anglès) i després el seu successor, l'Organització Mundial del Comerç (OMC)–. Com van demostrar els economistes Kyle Bagwell i Robert W. Staiger en un influent article del 1999, Una teoria econòmica del GATT, els acords comercials existeixen per resoldre un dilema del presoner clàssic: les grans economies tenen incentius per imposar aranzels unilaterals per millorar les condicions en què comercien, però si tots els països adopten la mateixa actitud el resultat és una cursa cap a l'abisme en què tothom surt perdent.
El principi de reciprocitat i la clàusula de nació més afavorida (no discriminar entre socis comercials) es van institucionalitzar per evitar aquest escenari. Aquestes regles van sostenir un sistema que va funcionar eficaçment durant dècades, fins que va començar a rebre atacs a mitjans de la dècada del 2010. Tot i que el rebuig del multilateralisme va tenir múltiples causes, la intensificació de la rivalitat entre els Estats Units i la Xina, juntament amb el ressorgiment de factors geopolítics, va tenir-hi un paper decisiu.
El sistema comercial de la postguerra es va basar en la suposició que els països, per naturalesa, busquen maximitzar el seu propi benestar econòmic. En els darrers anys, però, la política comercial dels Estats Units ha estat cada vegada més impulsada per un motiu diferent: obstaculitzar l'ascens econòmic dels seus competidors, especialment la Xina. Aquest objectiu ha agafat preeminència, fins i tot per sobre de la prosperitat dels mateixos ciutadans nord-americans. Vista amb aquestes ulleres, l'estratègia aranzelària de Trump sembla més coherent. Potser no beneficia l'economia nord-americana, però és que la cosa no va d'això. El propòsit és perjudicar els altres.
Aquest canvi planteja una pregunta fonamental: en un món cada cop més definit per la rivalitat geopolítica, ¿l'actual sistema comercial multilateral està obsolet? Sorprenentment, un document de treball recent suggereix que no. Llevat que els Estats Units –o qualsevol altra economia important– assigni un valor zero al seu propi benestar, continua havent-hi un fort incentiu per mantenir la negociació i la cooperació internacionals. Els resultats específics de les negociacions –com el nivell dels aranzels– poden canviar, però la lògica subjacent de la coordinació econòmica global continua sent vàlida.
Fins i tot quan els països es preocupen no només pel seu benestar absolut sinó també per la seva posició relativa –una mentalitat que sovint condueix a polítiques destinades a perjudicar els rivals–, continua existint una raó per negociar. Als països els interessa buscar “millores de Pareto”: resultats que millorin el benestar propi sense empitjorar necessàriament la posició dels seus competidors. Això és precisament el que els acords multilaterals afavoreixen. La cooperació només no tindria sentit si els països adoptessin estratègies de victòria pírrica, perjudicant els seus rivals sense que els importés el cost que això comportés per a ells mateixos.
Tot i que la lògica de la cooperació continua vigent, el marc institucional que sustenta el comerç global s'ha d'adaptar. El mateix document de treball que he esmentat suggereix que estem presenciant un “enfonsament” de l'ordre comercial liberal, un reajustament necessari que permet renegociacions sota les noves realitats geopolítiques. Si aquest és el cas, les tensions comercials actuals creixents es podrien veure com una transició dolorosa però temporal cap a un marc multilateral revisat que reflecteixi millor l'equilibri de poder en evolució.
Aquesta interpretació deixa espai per a un optimisme cautelós. Si la transició es gestiona adequadament, podria donar lloc a un sistema comercial global renovat i políticament viable. Però també hi ha riscos importants. El proteccionisme i el nacionalisme econòmic, si es descontrolen, causaran danys a llarg termini. Si la política comercial es converteix en un mer instrument de lluita geopolítica, l'espai per a la cooperació podria desaparèixer del tot. La història és plena de conseqüències no intencionades. Hem d'esperar que els líders d'avui entenguin el que està en joc abans no sigui massa tard.
Copyright Project Syndicate
