Cap a Cabrera per l'autopista de Campos

Quan encara no havien passat Campos, ja sabien el discurs que anaven a fer. S’havia de celebrar el 30è aniversari de Cabrera, el primer Parc Nacional Maritimoterrestre de l’Estat, l’àrea marina protegida més gran de la Mediterrània occidental. Tant la presidenta del Govern, Francina Armengol, com el conseller de Medi Ambient, Miquel Mir, oblidarien que en el trànsit cap a la celebració de l’arxipèlag protegit passen per l’autopista –neguem-nos a donar-li un nom que redueixi la magnitud de la destrossa innecessària– que uneix o separa cada vegada més Llucmajor i Campos. Fins i tot pot ser bé que mentre rodaven per damunt les obres de la nova autopista, entre marges d’amplada incomprensible, desviaments i altres eventualitats, anassin enllestint les paraules de gratitud que ambdós polítics dirigirien una estona després a les entitats ecologistes que van aconseguir la protecció de Cabrera. Que està molt bé, que s’agraeixin les fites aconseguides fa tres dècades –sobretot quan s’han consolidat–, només que és estrany que l’executiu d’esquerres celebri els èxits de l’ecologisme en el passat, mentre sotmet a un fracàs continuat les reivindicacions del present.

Són algunes de les contradiccions d’un govern d’esquerres i ecosobiranista que ha fet autopista però no més tren. Un executiu que, alhora que ha posat el focus en el parc natural com a icona, no ha deixat de donar llicències de places turístiques. Que mentre s’ha parlat de depuració d’aigües, s’ha enterrat escòria –una altra vegada a l’esmentada autopista– que podria acabar contaminant d’aquí a pocs anys tots els pous que reguen els camps de la zona. Que mentre es fa un discurs de respecte al territori, es permeti que continuï la menja de muntanyes per obtenir materials per a la construcció. I és contradicció quan es fa una Llei de canvi climàtic que propugna l’energia neta, però promous la tala de milers d’arbres i la pèrdua de la biodiversitat en enrajolar de plaques fotovoltaiques una superfície que comença a fer feredat a qualsevol que n’estigui informat.

Millor que hagin arribat i s’hagin pronunciat un bon nombre de les més grans entitats ecologistes exigint una moratòria de parcs fotovoltaics i una planificació del territori que sembla que no s’hagi de fer mai. Arriben un poc tard perquè, a hores d’ara, ja hi ha desenes, potser centenars de persones que s’han cercat i se cerquen la vida per localitzar petites finques rústiques i tramitar els permisos exprés per emplaquetar-les. La moratòria hauria de decretar-se demà i després començar-ne a parlar seriosament. Però no serà així.

Anar a lloar l’ecologisme de Cabrera i a recordar que serà la primera illa de les Balears energèticament autosuficient, quan un o una té moltes possibilitats d’haver de passar per una macroautopista que serveix per a qualsevol cosa menys per estalviar energia, és un sarcasme, una incoherència, una cosa que no s’entén. I als governs se’ls ha d’entendre, perquè de la seva coherència o incoherència en pengen totes les dels altres.