Cap concessió al negacionisme
El negacionisme sobre el virus ha penetrat poc a les Balears. Per sort. Però no ens podem declarar territori immune, perquè la confusió és general i és global i, per tant, també ens afecta. De fet, aquest moviment acientífic, que confon el necessari sentit crític davant la realitat amb l’adhesió a tota mena de conspiracions, sovint al·lucinants, funciona sobretot per les xarxes socials i aprofita qualsevol excusa per expandir-se i crear dubtes. Juga amb les pors, amb la desafecció política i institucional, amb la desconfiança atàvica contra el poder, es fa fort en les fake news o en la creença en dubtoses teràpies alternatives, utilitza la ràbia contra les elits... Aquest conjunt de factors que sovint han donat ales als populismes antisistema són els que ara estan servint per crear fantasmes suposadament ocults darrere la pandèmia.
Els problemes de molts països amb la vacunació tenen a veure amb aquest col·lectiu de persones que neguen la major: l’existència mateixa del covid-19. O que neguen l’eficàcia de les vacunes per vèncer-lo col·lectivament. Perquè, en realitat, hi ha molts graus en el negacionisme. Podríem dir que hi ha un negacionisme heavy i un de més light, que accepta l’existència del virus però que no es refia del que diuen les autoritats sanitàries i cerca sortides individuals. Rere aquests diferents negacionismes hi ha, també, una barreja de raons i desraons, un còctel de desinformació, insolidaritat i visceralitat que, dut a l’extrem, pot generar un greu problema social. De fet, a França, Itàlia i Alemanya hem vist manifestacions preocupants pel volum de gent. En el nostre entorn, sembla que aquest moviment es manté minoritari i reclòs en l’àmbit individual, sense una organització clara. A diferència de França, per exemple, aquí la ultradreta no s’ha apuntat al carro negacionista. Però mai no es farà prou pedagogia per combatre’l.
De fet, el perill més gran és que gent de bona fe acabi caient en algun moment en aquesta xarxa confusionària, les teories de la qual circulen impunement, i no sempre és fàcil combatre-les. La transparència i el raonament científic no són suficients. Les mitges veritats amb què juguen poden fer molt mal. L’opinionitis, com si totes les opinions fossin equiparables, també. El necessari debat, de vegades vivíssim, que s’ha produït entre els experts en alguns casos ha acabat sent aprofitat pel negacionisme a favor seu. La comunicació i la divulgació científica entre el gran públic encara són, en bona part, una assignatura pendent. Aquesta és també una de les ensenyances de la pandèmia. No podem abaixar la guàrdia davant dels que, jugant irresponsablement amb la salut, es dediquen a desautoritzar la resposta científica i mèdica al coronavirus. Cal combatre aquests predicadors, cal negar rotundament el negacionisme. Amb pedagogia, amb sentit comú, amb dades. Sense concessions.
