Cap a una nova tripolaritat
D’ençà que va començar la guerra a Ucraïna, se sol parafrasejar unes paraules atribuïdes a Lenin en què afirmava: “Hi ha dècades en què no passa res, i hi ha setmanes en què passen dècades”. Aquesta és la sensació d'angoixa que l’opinió pública mundial, i l’europea en particular, ha experimentat d'ençà que es va iniciar la contesa al cor d’Europa. La invasió i posterior bombardeig d’Ucraïna no només és una manifesta violació de l’article 2 de la Carta de les Nacions Unides que prohibeix l’ús de la força, sinó que pot representar, com va afirmar per Twitter el president francès, Emmanuel Macron, “un punt d’inflexió en la història d’Europa”. Per al president Vladímir Putin, en canvi, aquesta operació militar tracta d’unir de nou els russos i els ucraïnesos en un “sol poble”, una afirmació feta el 2021 en la qual justificava la creació d’un ruski mir o món rus, un concepte prou ampli que aixopluga una incerta política exterior russa expansionista i paneslavista. Ara bé, més enllà d’aquest desastre humanitari que ha afectat milions d’ucraïnesos, la invasió russa ens convida a reflexionar sobre tres qüestions que són crucials en unes relacions internacionals en plena mutació.
La primera qüestió ens remet a quina serà la configuració del nou ordre internacional. Des de la fi de la Guerra Freda, l'ordre internacional liberal occidental ha esdevingut hegemònic i s'ha fonamentat en el multilateralisme, el capitalisme, els valors universals, els drets humans i la democràcia. Un món liderat per uns Estats Units que clamen aportar ordre i seguretat al sistema. Ara bé, la guerra a Ucraïna i la posterior creació d’aliances demostra que aquest ordre no necessàriament ha de continuar sent liberal ni nord-americanocèntric. A mesura que el poder econòmic i polític es va desplaçant de l'eix transatlàntic a l'eix transpacífic, l'ordre liberal és cada cop més qüestionat per altres projectes formulats per alguns països revisionistes com la Xina o Rússia, i que els analistes han passat a anomenar “ordre mundial autoritari”. Ara bé, i aquí rau la primera dissonància en aquest camp, la República Popular de la Xina no està completament d’acord amb el món que Putin intenta dissenyar amb la guerra a Ucraïna. La Xina pretén presentar un model alternatiu a l’occidental fonamentat en el multilateralisme, el principi d'integritat territorial, el lliure comerç i el dret a un desenvolupament econòmic sostenible. A més, Pequín creu que cal consensuar uns principis morals universals que no tenen per què coincidir amb la interpretació que se n’ha fet fins ara a Occident. Putin, en canvi, després de la seva decisió de bombardejar Ucraïna, pretén destruir l’ordre liberal imperant i substituir-lo per un altre en què Rússia sigui la potència hegemònica.
Un cop assumim que s’albira un xoc de cosmovisions sobre com hauria de ser el món, la segona qüestió fonamental és discernir si ens trobem davant d'una nova Guerra Freda 2.0. Resulta del tot paradigmàtic que els historiadors encara no hagin ideat un nom per descriure el moment en què ens trobem, més enllà de referir-s’hi com a la post Guerra Freda. En efecte, i després del moment unipolar que vam viure durant els anys noranta, en què els Estats Units van esdevenir l’única gran superpotència, el sistema internacional ha iniciat un període de transició, que, històricament, han demostrat ser els moments més perillosos. Amb l’agressió russa a Ucraïna es palesa que el món de la post Guerra Freda serà conflictiu i enfrontarà, per una banda, els Estats Units i els seus aliats, i, per l’altra, una Federació Russa que maldarà per no perdre aquest lloc que considera que li guarda la història. Ara bé, hi ha dues diferències fonamentals. En primer lloc, aquest enfrontament no és ideològic sinó que representa una col·lisió per uns valors i uns principis que s'intueixen antagònics. En segon lloc, l’ascens de la Xina a gran potència ens indica que no som davant d’un conflicte només entre dues grans potències, sinó davant d’una tripolaritat representada per Washington, Moscou i Pequín.
Finalment, la invasió russa d'Ucraïna està tenint un efecte tant en la política exterior de la UE com en el mateix projecte europeu, i reforça la idea tan repetida per Jean Monnet quan assegurava que Europa es forjaria en situacions de crisi. Ara bé, en aquesta ocasió, la situació d'amenaça directa i imminent ha forçat la política exterior europea, avesada a les fractures, a respondre amb contundència, rapidesa i parlant amb una sola veu. A més de les sancions econòmiques a la classe política russa, de la solidaritat europea amb els refugiats ucraïnesos i de la transcendental decisió d’Alemanya d’augmentar la despesa militar, la UE s’ha compromès a accelerar l'accés de nous membres al club europeu, entre els quals hi ha Ucraïna i la seva veïna Moldàvia. La UE pot sortir d’aquesta crisi com un actor cada cop més actiu en la seguretat global i disposat a defensar per la força si cal els seus valors més essencials. A Brussel·les se li presenta una nova oportunitat no només per evitar una tercera guerra mundial, sinó per redibuixar el projecte d’integració europea. ¿Som a l’inici d’una nova pax europea o bé davant del que seran les noves guerres d'agressió del segle XXI a Europa?
