Cap d’elles serà una Rosa Parks?
De vida només en tenim una. Que te l’hagis de passar tapada de dalt a baix, perquè el teu cos i els teus cabells són pecat, no té cap sentit, és un malbaratament horrible, una deshumanització, un crim, com posar orelleres a un ruc. La llibertat per a una jove és més poderosa que res. I no hi ha res que encarni millor la llibertat per a una jove que el propi cos. Parlo de les noies de l’Iran. No podem dir que “no han conegut altra cosa que aquest esclavatge”, perquè totes elles veuen el món per un forat i saben —ho explicava l’escriptora Azadeh Moaveni a l’ARA— que als barris rics cap dona va tapada com si fos la gàbia d’un lloro a la nit. Les joves iranianes que surten al carrer són exactament com les nostres. Quina classe de pertorbat pretén que aquestes joves, com les nostres, no puguin ensenyar els cabells, anar on volen, córrer, riure, cantar, tenir relacions sexuals, emborratxar-se?
Quan vaig veure homes al carrer al costat d’aquestes dones, enfrontant-se a altres homes, que les volien sotmetre, vaig pensar que aquesta revolució guanyaria. No pas perquè sortissin homes al carrer, sinó perquè pensava que era tota la població la que ja no podia més amb una vida medieval. Però passen els dies, alguna altra noia ha perdut la vida, i no fem res. Ja no ho farem. La meva sensació, ara, és que aquest aiatol·là ha de morir de vell, com Franco, perquè tímidament es comenci una obertura plena de nafres i imperfeccions i noies mortes que no esdevindran símbol. A l’Edat Mitjana les dones feien aquesta vida, més o menys, i ja sabien que de drets no en tenien ni un. Ara, segles després, les iranianes fan la mateixa vida, amb l’agreujant que poden veure com és la resta del món per TikTok.