Economia, democràcia i dictadura
El capitalisme és un model de producció caracteritzat fonamentalment pel respecte a la propietat privada i el respecte al dret d’acumulació individual de capital. En els darrers segles l’únic model de producció alternatiu que l’ha impugnat a escala rellevant ha estat el comunisme, caracteritzat fonamentalment per la col·lectivització de la propietat dels mitjans de producció, la prohibició de l’acumulació privada de capital i el monopoli estatal en l’acumulació de capital.
Si això fos una tesi i no una columna, ara pertocarien algunes referències al sistema d’autogestió a Iugoslàvia abans del seu gran big bang, la guerra més sanguinària en el continent europeu (recordin Srebrenica!) entre la Segona Guerra Mundial i la invasió criminal d’Ucraïna per part de Rússia, estat que –per cert– protegia i impulsava com podia els criminals del genocidi de Srebrenica (aquests ja sentenciats pel Tribunal Penal Internacional per a l'Antiga Iugoslàvia, TPII). També aprofundiríem en la diferenciació –en el marxisme originari– entre la fase socialista (estat provisional guiat per l’avantguarda del proletariat) i la fase comunista (paradís sense estat). El "socialisme real" (el dels estats on hi hauria propietat estatal dels mitjans de producció, diferenciats dels traïdors socialdemòcrates) es mostrà més durador del previst, però. Això ja passa, ja que hi ha provisionalitats que s’eternitzen; mirin, si no, el sistema provisional de finançament autonòmic espanyol, provisional des del 1985. Però això és només una columna, així que tornem-hi.
Anem al moll de l'os. El model de producció capitalista no té una relació unívoca amb la llibertat, i amb la seua traducció en termes polítics, la democràcia. El capitalisme és compatible amb la dictadura i és compatible amb la democràcia. Pot expressar-se en dictadures ferotges com la de Pinochet a Xile, o en societats altament descentralitzades com les escandinaves. El comunisme, tanmateix, té una relació unívoca amb la llibertat: necessita suprimir-la per realitzar-se. És una qüestió de lògica. I és un retorn als sistemes de producció propis del final de l’Edat Mitjana, amb tecnologies modernitzades. Vegem-ho (i sí, ja s’han adonat de la volatilitat dels conceptes en la vida real; és com el de la Xina, capitalistes en l’àmbit econòmic i comunistes en l'àmbit polític; recordin, les dictadures són compatibles amb el model de producció capitalista; o allò dels règims econòmics feixistes i nazis, que ja hem tocat alguna vegada aquí).
En síntesi, i per triar un punt d’arrancada (encara que són processos no lineals): les 95 tesis de Wittenberg publicades el 1517 per Martí Luter van desfermar la Reforma. Impugnaren el monopoli de poder del papat. El papat ostentava el monopoli de poder de la propietat, de forma compartida –i tibant– amb els poders terrenals postfeudals. La Reforma enaltí la llibertat personal, el dret de propietat i, per tant, la legitimitat de l’activitat lucrativa, i això va tenir efectes profunds en l’ordre social i econòmic: va subvertir el monopoli econòmic dels incipients estats absoluts que emergien a Europa i del papat. La Contrareforma, la reacció catòlica a la reforma, es desfermà al Concili de Trento de 1545; una reacció a la Reforma tan important en l'àmbit social i econòmic com en l'àmbit religiós. Hi seguiren un segle de guerres de religió que acaben a 1648, al final de la Guerra dels Trenta Anys.
No és redundant insistir que en L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme (1905) Max Weber suggereix que la Reforma fou una peça clau per al canvi d’ordre econòmic allí on triomfà, impulsant el treball remunerat, el comerç i l’acumulació de capital. Per contra, allí on continuà dominant el catolicisme es preservà el monopoli estatal o papal de la propietat i el comerç, i l’aversió a l’enriquiment privat obtingut amb comerç i treball. Probablement per això, mentre Marx esperava el triomf de la revolució en una societat industrialitzada, va ser a Rússia on es va passar del monopoli econòmic de l’estat amb una Església oficial al monopoli econòmic de l’estat amb una altra Església oficial, el Partit.
El model de producció comunista necessita prohibir la llibertat individual per existir; és la seua lògica inevitable. La concentració del poder econòmic és màxima, ja que el control dels mitjans de producció està en mans del líder suprem. I és també la concentració del poder econòmic el principal determinant de l’estat de les llibertats i la democràcia sota el model de producció capitalista. A més concentració de poder econòmic, menys llibertat substantiva i menys democràcia.
És precisament per això que l’aprofundiment en la democràcia ha de ser impulsat per la reducció de la concentració del poder econòmic, i els desequilibris que comporta entre els més poderosos i els més dèbils. És un terreny farcit d’imperfeccions i contradiccions, esclar. Com la mateixa realitat. I on hi ha bastanta feina a fer, per cert.
