No, ni el capitalisme ni internet alliberaran el poble xinès

El règim del Partit Comunista Xinès s’ha caracteritzat per un reguitzell de grans campanyes públiques, dissenyades sempre per apoderar-se de la ment dels seus ciutadans i posar-la al servei de l’estat.

Una d’aquestes campanyes va ser el Gran Salt Endavant, una reforma industrial començada el 1958 que va provocar una fam devastadora; després van venir les caces de bruixes de la Revolució Cultural entre el 1966 i el 1976 –que va estar a punt de destrossar la Xina– i moltes més. N’hi va haver de més perjudicials que d’altres, però totes tenien com a objectiu l’imperatiu polític, social o econòmic del moment. El seu efecte acumulat és un dels grans èxits del Partit Comunista: una simbiosi gairebé perfecta entre un règim dictatorial i una població submisa.

La campanya governamental del covid zero, que ja fa gairebé tres anys que dura, és potser la pitjor de totes.

Tot i ser un insult a la ciència i al sentit comú, els funcionaris del govern i els ciutadans de tot el país –amb un comportament que recorda la insensatesa de la Revolució Cultural– arriben a extrems ridículs per complir les normes. Es confinen ciutats senceres per petits brots, i es fan tests de coronavirus al peix i altres productes alimentaris, als cotxes i fins i tot als materials de construcció. Aquesta política ha provocat el caos i el patiment dels xinesos, que han passat per diversos confinaments, han sigut arrestats per no haver-se fet un test de coronavirus, o han perdut la feina o l’empresa. Al setembre, quan van tancar Chengdu, una ciutat de 21 milions d’habitants, no els van deixar sortir del pis ni quan s’hi va registrar un terratrèmol.

Les antigues campanyes per controlar les masses s’han anat succeint, però aquesta tindrà conseqüències duradores gràcies a la seva característica més insidiosa: les tecnologies de vigilància desplegades a tot el país per eliminar el covid, que alhora permeten a les autoritats rastrejar els ciutadans i limitar els seus moviments. Uns funcionaris del govern van utilitzar aquest sistema al juny per restringir els moviments d’unes persones que volien participar en una manifestació al centre de la Xina. Aquests funcionaris van ser sancionats més tard, però el cert és que ara el govern té un sistema que Mao Zedong no podia ni somiar: alimentat per dades i algoritmes, serveix per vigilar i controlar la gent.

Occident s’ha equivocat amb la Xina. Durant molt de temps s’ha pensat que, al final, el capitalisme, l’aparició d’una classe mitjana i internet portarien aquest país a adoptar les idees polítiques occidentals. Però aquestes idees no poden ni tan sols començar a arrelar-hi perquè el Partit Comunista mai ha autoritzat el terreny intel·lectual necessari perquè germinin. I no l’autoritzarà mai.

En realitat, l’esperit dels xinesos no han sigut mai autènticament lliure. La Xina ha sigut un estat molt centralitzat i unit durant la major part dels últims 2.000 anys, i durant tot aquest temps hi han subsistit una ètica i una relació entre governants i governats que han canviat poc. No és possible cap transformació en profunditat; l’únic que s’espera dels xinesos d’extracció humil és que es limitin a obeir.

Quan el Partit Comunista va agafar el poder el 1949, va brillar una fugaç espurna d’esperança davant d’una nova era. El meu pare, Ai Qing, aleshores un dels principals poetes xinesos, ja s’havia incorporat al partit ple d’entusiasme. Però Mao va aprofitar amb astúcia l’antiga dinàmica del poder que sempre havia funcionat al país i va consagrar el partit com a nou governant incontestable Com molts intel·lectuals, el meu pare aviat va ser objecte de diversos atacs durant les reiterades campanyes polítiques de Mao per anul·lar els que gosaven pensar pel seu compte. La vida espiritual, intel·lectual i cultural de la Xina va decaure.

El 1957, l’any que vaig néixer, Mao va llançar la Campanya Antidretana. Van titllar el meu pare de dretà, el van sotmetre a ferotges atacs públics i ens van obligar a partir cap a l’exili a l’interior del país, en un racó desolat de la remota regió de Xinjiang. Alguns dels seus col·legues es van suïcidar.

El van tornar a assetjar durant la Revolució Cultural: va desfilar pels carrers amb orelles de burro per participar en concentracions públiques on el cobrien d’improperis. Una nit va tornar a casa esgotat, amb la cara negra perquè en un míting polític li havien abocat un tinter per sobre del cap. Donant un exemple més de la impotència i la resignació del poble xinès, ens va proposar que ens imaginéssim que aquell lloc sinistre sempre havia sigut casa nostra, que acceptéssim el que ens havia tocat viure i que tiréssim endavant. El poble xinès encara té aquesta mentalitat de sotmetiment.

El 2011, quan vaig començar a tenir problemes amb les autoritats per haver criticat el govern, la policia em va amenaçar amb una “mort lletja” i em van dir que difondrien per tota la Xina les acusacions absurdes que es van inventar –com ara l’evasió d’impostos– per desacreditar-me. Els vaig preguntar si el poble xinès es creuria les seves mentides. Un funcionari em va contestar que el 90% se les creuria. I potser tenia raó, perquè a la Xina tota la “veritat” prové del partit. Tres anys després, en una exposició artística a Xangai, el meu nom es va esborrar de sobte de la llista d’expositors per pressions del govern local. Cap dels artistes xinesos que hi presentaven les seves obres, molts dels quals em coneixien prou bé, va fer un pas endavant per defensar-me.

Aquesta última dècada les coses no han fet sinó empitjorar. Les autoritats han asfixiat els últims rastres d’independència de pensament que encara quedaven, han delmat la societat civil xinesa i han instil·lat el temor en el món acadèmic, els mitjans de comunicació, la cultura i l’empresariat.

En honor a la veritat, cal dir que el pensament i l’expressió individuals també estan limitats a les democràcies occidentals. La correcció política obliga els ciutadans a callar el que de debò pensen i a repetir consignes buides per adaptar-se als relats que s’han imposat. I el que ha impulsat les relacions dels occidentals amb la Xina no han sigut els valors sinó la recerca de beneficis. Els líders occidentals critiquen el Partit Comunista perquè vulnera els drets humans, la llibertat d’expressió i la llibertat espiritual, però fa temps que continuen fent negocis amb Pequín. La hipocresia dels Estats Units sobre la independència de pensament es posa de manifest en el tracte que dispensa al fundador de Wikileaks, Julian Assange, que defensa la llibertat d’informació però a qui el govern nord-americà vol processar.

Milions de xinesos estan orgullosos de la riquesa i el poder creixents de la Xina moderna. Però aquesta sensació de benestar és un miratge provocat per una superficial prosperitat material, la propaganda constant sobre el declivi d’Occident i la repressió de la llibertat intel·lectual. En realitat, la Xina ha caigut en la decadència moral sota la influència del partit. El 2011, dos vehicles van atropellar una nena de dos anys al sud de la Xina i la van deixar dessagnant-se en un carrer. Divuit persones van passar pel costat sense fer-hi res, i n’hi va haver que fins i tot se’n van apartar per evitar-la. No pensis, no t’impliquis, continua caminant. La nena va morir més tard.

La llibertat depèn del valor i l’assumpció constant de riscos. Però la gran majoria de la població xinesa considera que la resistència no és possible, ni tan sols des del punt de vista filosòfic, i que la supervivència personal depèn de la submissió. Es veuen reduïts a un servilisme ansiós; fan llargues cues, com si fossin ovelles, perquè els facin el test del coronavirus, o s’afanyen a comprar menjar abans dels confinaments sobtats.

La llibertat i la individualitat mai es poden erradicar del tot. I cap país, per fort que sembli, pot prosperar de debò sense una diversitat d’opinions. Al meu país, però, no hi ha cap esperança d’una profunda transformació mentre el Partit Comunista tingui el poder.