El capitalisme i la mort de la democràcia

Les recents eleccions als Estats Units marquen el que els alemanys anomenen un Zeitenwende: un punt d'inflexió. Els votants estan assenyalant clarament que volen un canvi, i que prefereixen una segona administració de Donald Trump a un altre govern provisional que presideixi un règim que rebutgen.

És veritat que els partits polítics que van prometre protegir l'statu quo han perdut les eleccions en un país darrere l'altre aquest any. Però que tants votants de la democràcia més antiga del món rebutgin els fonaments constitucionals del seu país –l'estat de dret, un poder judicial independent i imparcial, les garanties processals i un traspàs ordenat del poder– és difícil de processar.

El joc d'acusacions va començar abans que els resultats electorals s'haguessin assimilat, i va posar, previsiblement, el focus en l'elitisme, la identitat i la candidata perdedora. Aquest cicle de recriminacions esquinçarà el Partit Demòcrata i el farà encara menys apte per governar en el futur. També distraurà l'atenció de l'elefant a la sala: el capitalisme. La democràcia es troba en una espiral de mort perquè està sotmesa a un règim socioeconòmic que enfronta tothom contra tothom mentre soscava la capacitat de consens i de presa de decisions col·lectiva.

No és la primera vegada que el capitalisme posa de cap per avall la democràcia. Fa un segle, la ràpida industrialització a costa dels individus i les seves comunitats va encoratjar el comunisme i el feixisme a Europa. L'historiador econòmic Karl Polanyi, en els seus escrits durant la Segona Guerra Mundial, argumentava que la causa principal dels aixecaments polítics de la seva època era un sistema econòmic que subordinava la societat als principis de mercat.

Segons Polanyi, el problema va començar amb l'abolició de les “lleis de pobresa” a Anglaterra a principis del segle XIX. Les masses, desarrelades i sense terra, no van tenir més remei que migrar a les ciutats, on van ser explotades com a mà d'obra barata en fàbriques que consumien les seves vides i les dels seus fills. Encara que aquest sistema sens dubte va generar prosperitat, va tenir un cost enorme per a massa gent. Sense la devastació provocada per la Primera Guerra Mundial, la reacció de les masses contra aquest sistema podria haver trigat molt més.

Els Estats Units, que van lluitar a la Primera Guerra Mundial, però no al seu propi territori, van evitar en gran manera el contraatac malgrat la depressió econòmica dels anys trenta. És important dir que l'administració del president Franklin D. Roosevelt va aconseguir una cosa que altres països no van aconseguir: li va donar al poble nord-americà prou seguretat econòmica perquè pogués començar a entreveure un futur millor per a si mateix i per a les seves famílies.

Aquesta vegada és diferent, i no només als Estats Units. Vivim en un sistema per al qual, als ulls de la majoria dels polítics, no hi ha cap alternativa. De fet, fa temps que ells mateixos han cedit el control del sistema i no tenen la capacitat o la voluntat d'imaginar-ne un de diferent. L'aforisme del difunt Fredric Jameson que diu que “és més fàcil imaginar-se la fi del món que la fi del capitalisme” ha cobrat renovada actualitat, i no és difícil entendre per què. Els governs tenen molt poc espai de maniobra si no volen ser castigats pels mercats financers (absolutament amorals). La globalització financera, celebrada des de fa temps com una eina per disciplinar els responsables polítics, ha posat el destí de societats senceres en mans d'inversors a qui només els preocupen els preus i que són aliens a les necessitats humanes.

Els governs es van lligar les mans amb l'esperança que els mercats proporcionessin capital, béns i llocs de treball. Amb la idea que s'havien d'apartar del camí del mercat, van obrir els seus països a la lliure circulació de capitals, alhora que donaven suport a la codificació legal selectiva d'actius i intermediaris en benefici dels més adinerats. Més tard, van animar els seus bancs centrals a rescatar els intermediaris que amenaçaven d'enfonsar tot el sistema financer en una altra crisi.

Els països també van adoptar tractats internacionals que donaven a les corporacions multinacionals el poder de demandar els estats on residien si perjudicaven la rendibilitat de les seves inversions. Amb aquests casos supervisats per un tribunal arbitral ubicat en una altra part, els governs van desarmar els seus propis tribunals i van minar les seves pròpies constitucions (les disposicions de les quals no es poden utilitzar com a defensa contra les violacions dels tractats internacionals).

Alguns països (entre els quals destaca Alemanya) van arribar fins i tot a negar als futurs governs electes l'opció de recaptar finançament addicional mitjançant la consagració de requisits d'equilibri pressupostari a les seves constitucions. Altres van mantenir a ratlla els seus ciutadans aplicant austeritat fiscal, fins i tot mentre els rics prosperaven amb un altre auge dels actius sostingut per polítiques monetàries laxes. Igual que Odisseu, que tenia les mans lligades al pal del vaixell per resistir la crida de les sirenes, els governs van trobar maneres d'escapar del clam dels votants que els havien triat. L'autogovern democràtic va perdre credibilitat molt abans del sorgiment dels partits antidemocràtics que avui se'n burlen obertament.

Per la seva banda, Polanyi esperava que a la guerra la seguís una altra transformació que donés el control a les societats, no als mercats. Els mecanismes jurídics i institucionals adoptats per assolir aquest objectiu van funcionar al principi, però els poderosos actors privats i els seus advocats aviat van trobar la manera de sortejar-los.

Dues dècades després de la guerra, el que Greta Krippner de la Universitat de Michigan descriu com la financerització de l'economia nord-americana ja s'havia enlairat. La rendibilitat financera es va convertir en la finalitat a què estaven subordinades totes les altres necessitats i aspiracions. Si bé el dany col·lateral d'aquest procés va ser generalitzat, el cop més gran el va rebre la nostra capacitat per a la presa de decisions col·lectiva.

Si el comunisme i el socialisme no s'haguessin enfonsat en el precís moment en què la financerització desencadenava tota la seva força, molts podrien haver advertit els seus efectes corrosius sobre la democràcia molt abans. Per contra, el capitalisme es va celebrar com l'única alternativa possible. Com a resultat, no presenciem la “fi de la història” que Francis Fukuyama va proclamar quan va acabar la Guerra Freda. Estem condemnats a reviure-la, però encara s'ha de veure si com a tragèdia o com a farsa.

Copyright Project Syndicate