Captius del jo

Encara ressonen els trets de la guerra a Síria quan moltes persones corren al palau presidencial de Damasc, ara ocupat pels rebels, a fer-se una selfie amb els soldats emmascarats. Se celebra el funeral per les víctimes de la DANA a València i molta gent s’afanya a fotografiar-se amb el fons de la família reial espanyola. Observant les imatges, el periodista Carlos del Amor comenta al seu compte de X que la combinació de llàgrimes i selfies és bastant estranya. No hi podria estar més d’acord. Sobretot quan tot just fa quatre mesos de la mort de la influencer de 14 anys Moe Na Say precipitada fatalment a una cascada de Birmània mentre es feia una selfie. El fet és que aquest afany d’aconseguir “m’agrada” penjant les nostres fotos a xarxes socials pot fer perillar la vida: el Journal of Travel Medicine ha reportat 515 morts en els darrers anys, especialment entre els joves.

Ara que s’apropa Nadal amb el seu ànim de convivència pot ser pertinent preguntar-nos què hi ha a l’arrel d’aquest comportament egocèntric, tan contrari a l’esperit comunitari i cooperatiu. La realitat és que a principis del segle XXI un dels eixos predominants a la nostra societat ha estat el sentiment identitari, però els darrers anys observem com és substituït progressivament pel narcisisme. El conegut coach noruec Thomas Erikson explica al seu llibre Rodeados de narcisistas que estem educant una generació que es creu millor que ningú. No tinc la convicció que sigui aquesta creença la que orienta al narcisisme sinó més aviat l’individualisme galopant que rau darrere el model social predominant.

Un narcisista és aquella persona que se sent el centre de l’Univers, que només té ulls per si mateixa, en un exercici de mirall continu. Precisament aquesta imatge és la que ens recorda al Narcís mític d’Ovidi, el jove orgullós i insensible que s’enamora del seu propi reflex a l’aigua, i que dona nom al trastorn psicològic. Aquest focus constant sobre el propi “jo” converteix les altres persones en invisibles, llevat que pugui manipular-les en benefici propi. Des de la seva atalaia de perfecció, mira als altres sense veure’ls, mai escolta, no tolera la crítica, no accepta cap responsabilitat i gaudeix parlant i vestint-se per ser el centre d’atenció. Segur que heu dibuixat a la vostra ment el rostre d’alguna persona coneguda que és així. I és normal, perquè el narcisisme patològic no supera el 3% de la població general, però si ens referim a trets de caràcter, llavors arriba al 20% –i continua creixent.

La qüestió que cal dirimir és com les xarxes socials estan reforçant aquest individualisme que acaba comportant actituds tan egòlatres. Diverses investigacions de Panek, Kanavan o Kapoorel fins al 2021, han explorat –i confirmat– la hipòtesi que els mitjans socials reflecteixen i amplifiquen els creixents nivells de narcisisme a la nostra cultura. Segons els estudis es podria considerar Facebook i Instagram com a miralls i X o TikTok com a megàfons de l’obsessió social sobre un mateix.

“Jo, jo, jo” sembla ser el lema d’avui. Però, contràriament al que pensa Erikson, les persones narcisistes en realitat no creuen que siguin millors que tothom ni tenen una autoestima elevada, malgrat que ho sembli. Tot és pura aparença. Precisament, és la seva inseguretat profunda la que els condueix a aquest comportament superficial i vanitós. El problema és que les xarxes socials el reforcen. Com més visualitzacions s’aconsegueixen, el comportament és recolzat amb més “m’agrada”, els famosos likes, objecte de desig de qui pateix algun tipus de dèficit afectiu, en una espiral que s’acaba convertint en una presó psicològica.

L’impacte sobre les persones individuals és considerable. Un estudi de les universitats de Birmingham, Edimburg i Heriot-Watt, al Regne Unit, va mostrar que qui publica selfies de forma exagerada sol tenir relacions més superficials, pitjor sentit de la intimitat i més soledat que els que no ho fan. L’exhibició pública, en conseqüència, afebleix el vincle afectiu que existeix a la vida real.

Però l’efecte sobre l’entorn és també notable i, finalment, determina el tipus de societat que construïm. Les persones amb trets narcisistes poden fer patir molt a qui tenen al costat. Si són líders, creen organitzacions malaltes en rodejar-se de víctimes que consideren fàcilment manipulables. Alhora, generen un model social cada cop més individualista, cosa que afebleix els llaços cooperatius i comunitaris, tan necessaris per a la nostra supervivència.