Com els caragols
Tractar el tema de l'habitatge de cap manera es pot considerar repetitiu, és un assumpte bastant seriós i seria necessari abordar-lo totes les vegades que facin falta, perquè reflecteix el procés de deshumanització en el qual entrem per la porta gran i sense dissimular. A més, cito Byung-Chul Han: “Avui, la societat està travessada per un procés de descomposició social, del que és comú i comunitari”, i aquesta descomposició és necessari assenyalar que és de naturalesa violenta i agressiva, i va alimentant-se, gradualment, de les persones, de la seva salut física i mental, de la seva butxaca, del seu esforç, de la seva vida i de la seva mort, i així tots els esforços per un mala vida condueixen a una assegurada mort dolenta.
Certament vivim per morir, però, mentrestant, que la vida sigui digna i dignificada per a totes les persones, no solament per a aquells que poden i es creuen amb el dret a viure més i millor que els altres. Resulta realment insultant quan un polític o una política s'omple la boca amb el dret a l'habitatge quan es refereix als altres, sabent que ells i elles viuen en bones i millors cases i no haurien de compartir pisos ni habitacions amb desconeguts o familiars, ni acabar en un alberg, ni dormir en un cotxe, en un racó d'un carrer o una platja. Resulta anecdòtic i cínic escoltar-los com parlen de dret i promeses d'un allotjament durant l'actual campanya electoral, sabent que el problema ja fa anys que desgasta l'ànima de moltes famílies, persones, individus que ja no són més que danys col·laterals d'aquest salvatge i destructor neoliberalisme, que ens té ostatges a tots i a totes. Perquè, avui dia, l'única cosa que importa realment és el compte bancari i el que conté que sigui per a la nostra joventut, vellesa o mort, ja que morir també costa molt.
El problema de l'allotjament fa anys que s'alimenta de la classe obrera humil, a la qual s'assigna com “les persones pobres”, i el monstre, a poc a poc, es va fer gran i així va començar a atacar la classe mitjana, que ja ha començat el seu procés de descomposició, i això ja és un altre tema! Per tant, torno a la problemàtica de l'habitatge i em pregunto per què prometen si tot seguirà igual? Com solucionaran una cosa que mai han tingut en compte? Com atallaran un problema si el l'han vist brollar, l'han alimentat amb la seva indiferència, l'han cuidat amb la seva passivitat i l'han legitimat amb el seu silenci?
Tenir un allotjament digne i en condicions és un dels tres drets innegociables i que formen els pilars bàsics de la vida: “Pa, sostre i treball”. L'era post-covid i la guerra de Rússia-Ucraïna han obert la porta a tota mena de disbarats i violència econòmica que consisteix a assaltar les nostres butxaques. Fa molts mesos, que ja seran anys, que pagam una barbaritat de llum, benzina, melons i síndries, que es van convertir, l'estiu passat, en productes de luxe, la fruita, la verdura, la hipoteca. Tot puja i tot és per culpa d'uns altres, aquells que mai coneixerem, i a pagar, fins i tot per a un empadronament cal pagar… I a la fi ens estem convertint en caragols, acabarem tots vivint en caravanes solidàries o solitàries, enfront de la mar, o una muntanya, o un mur, amb vista o no fins que trobin la manera d'arrabassar a aquesta nova categoria d'humans-caragols el darrer que els queda, i que serà el dret a la caravana!
Així que no perdem la fe, Keep Calm i comprem caravanes; tot anirà a pitjor!